El 'tenir a bé' de marres
El contacte constant amb el castellà fa que, inevitablement, alguns dels seus girs ens facin gràcia i els acabem catalanitzant amb un sentit irònic i sent molts conscients que són calcs.
Però si ho fem en l'ús públic de la llengua hi ha el perill que tingui l'efecte d'una burilla encesa en un bosc sec. El que hem dit o hem escrit pensant que ningú ho utilitzaria creient que és correcte, pot acabar en epidèmia impossible d'aturar.
Un dia a un escriptor el sedueix l'expressió entre pit i esquena i escriu: "Es fot un arròs entre pit i esquena". Un altre troba gust a tenir a bé i diu: "La princesa va tenir a bé de parlar en català". Un tercer no es pot resistir a la conya intrínseca del de marres i titula "La crisi de marres". I un quart té espasmes de satisfacció explicant: "M'han pillat in fraganti".
Tots escriuen bé i tots saben que són castellanismes, però consideren -amb molt bona part de raó- que ells han de ser lliures per jugar creativament amb el que tenen a mà, sense restriccions.
Si el català fos una llengua forta, aquest ús entre lúdic i gamberro l'enriquiria, però en la seva precària situació actual una part dels lectors estan massa interferits per captar-hi la transgressió. El joc creatiu acaba fent el joc a l'erosió de la llengua.
I si bé és cert que també li pot fer mal una obsessió per la puresa que l'encotilli i l'encarcari, mentre el marc social sigui tan poc favorable hauríem de fer un esforçper exercir certa discriminació positiva cap a tot el que reforça les formes més genuïnes.
