I això, qui ho paga?

Al'hora d'acabar aquesta sèrie de quatre articles sobre la cultura política catalana, torno a recordar que la meva pretensió no passava de fer una modesta i intuïtiva aproximació a alguns dels aspectes que la caracteritzen. El mateix concepte de cultura política és més intuïtiu que estrictament descriptiu, i no té una definició clara i precisa. En els articles precedents he parlat de les regles del joc polític entre partits, que considero que són a l'origen del mateix desprestigi de la política. Què no se'n desprèn, per exemple, de la piulada d'un diputat socialista que aquests darrers dies vinculava l'increment d'ofegats a les platges catalanes amb la suposició que el Govern estava distret organitzant la Via Catalana? Suggerir -com han fet tants discursos en seu parlamentària- que hi ha governs tan irresponsables que són feliços creant malestar a la ciutadania és traslladar el debat polític racional a un pla moralista, més propi d'una conferència episcopal -hi ha diputats que, sistemàticament, sermonegen- que no pas d'un Parlament democràtic.

També vaig considerar les relacions entre periodisme i política, perquè aquesta darrera és esclava del seu escenari de representació, que són els mitjans de comunicació. Qualsevol observador afinat, amb les nostres valoracions sobre la situació política, podria descobrir quina és la nostra font d'informació. Els marcs de representació i significació es determinen per una confusa barreja entre els fets que un mitjà considera destacables i les valoracions que en fa. En aquest sentit, recomano vivament la sèrie The newsroom , d'Aaron Sorkin -el de The West Wing -, per fer-se càrrec de la naturalesa d'aquesta dependència entre mitjà, política i mercat.

La tercera reflexió anava sobre el dèficit de sentit institucional, que en el cas estricte de la política vol dir la manca de sentit d'estat, absolutament previsible perquè ja no en tenim memòria. Però, tal com sostenia, el dèficit és més general i afecta àmbits institucionals no estrictament polítics. En el rerefons, hi ha implícit com entenem el poder. No és estrany que hi hagi qui afirmi que el poder és intrínsecament pervers. Diria que és un prejudici que abunda en una societat construïda històricament a la contra dels poders institucionals. Ara bé, des del punt de vista de les ciències socials, el poder és consubstancial a tota forma d'organització. I sí, hi ha poders perversos. Però hi ha poders constructius, com els que emanen del coneixement científic que permet fer progressos als quals no renunciaria ni la consciència més antisistema imaginable en cas de poder salvar la pell. O poders que han permès fer reeixir revolucions que han dignificat la condició humana. O que han creat la riquesa i benestar que molts voldríem generalitzada a tota la humanitat.

A aquesta difícil i ambigua relació amb el poder es deuen alguns dels grans debats polítics del moment. Per exemple, la qüestió de la veritat i la mentida, que ara mateix posa en entredit al president Rajoy, més enllà dels possibles cobraments irregulars. O el gran debat entre el secret i la transparència, vinculat al de la corrupció, i que ho és sobre com posar límits a l'exercici del poder sense desactivar-lo totalment. Fa riure que ens escandalitzem davant d'aquest debats polítics, sense adonar-nos que es repeteixen, en la proporció deguda, en la nostra vida quotidiana: en les relacions de parella, amb els fills, quan negociem les condicions d'un lloc de treball, quan presidim una AMPA i una escala de veïns, al sindicat o a l'ONG més abnegada i altruista.

Ara bé, si d'alguna cosa anem escassos, és de coresponsabilització amb l'exercici del poder polític. Vull dir que cada quatre anys solem votar -i donar el poder- més amb el cor o les vísceres que amb el cap. I això perquè no hem desenvolupat els mecanismes necessaris de control i retiment de comptes. Ens entossudim, per exemple, a exigir una nova escola per al barri, sense saber ni quina part dels nostres impostos es menjarà, ni si posa en risc altres prioritats. No estem acostumats a veure quines són les conseqüències dels drets que exigim. Durant trenta anys, el polític al govern ha presentat la seva acció -inauguració d'hospitals, escoles, parcs i carreteres- com si fos resultat de la seva magnanimitat en el reconeixement d'uns drets intrínsecs del ciutadà, de manera que mai no hem preguntat allò tan elemental de: "Tot això, qui ho pagarà?" Una pràctica que eximia doblement de la responsabilitat governant i governat. Acabar amb una cultura política basada en la no-responsabilitat d'uns i altres: aquest és el primer canvi de tots els que hem de fer possible amb el tornar a començar que tenim a la vista.