Xauxa no queda tan lluny
Si ahir parlava de les gangues, avui parlaré d'un país somiat per l'humil món rural al llarg dels segles com a utopia material. Com a il·lusió, perviu en el substrat de tots els booms que acaben en crac.
En català se l'anomena de tres maneres: Xauxa, Cucanya i Gandòfia. El primer nom prové d'una regió del Perú i és el més conegut. "Això és xauxa" expressa alhora abundor gratuïta i un cert desori, que sorprèn ben poc quan pels rius baixa vi i les fonts ragen aiguardent.
El país de Cucanya -en francès Cocagne i en anglès Cockaigne- és un mite europeu que neix al XII i ja apareix als Carmina burana dels goliards. S'hi gaudeix de tota mena de disbauxes i, sobretot, no s'hi fot brot: "A terra de Cucanya, qui manco fa més guanya".
Els pins hi feien cocos i de certs arbres en penjava carn d'olla. No és estrany, doncs, que s'anomeni així, en un joc popular, el pal vertical ensabonat per on cal enfilar-se per agafar els premis que hi ha dalt.
Alguns artistes s'hi han refugiat enmig del desastre. El 1567, mentre el duc d'Alba destrueix Brussel·les, Bruegel pinta El país de Cucanya .
Josep Pla, fascinat pel so del mot, el fa més versàtil. Diu que n'hi ha que viuen de la cucanya i adverteix que el futur només serà una cucanya si ens bolquem en el present.
Pel que fa a Gandòfia, Joan Soler i Amigó el situa a Gant i recull una cançó popular segons la qual "als que treballen assoten i als que jeuen passen renda". Un món al revés que ara mateix no resulta tan inversemblant.
