Vigileu, nois, que se us nota el 'cuidado'

L'ÚLTIM SEGLE ha sigut testimoni del gran èxit de les llengües fortes quan s'han proposat deglutir-ne de petites i uniformitzar lingüísticament un territori. És totalment fals, doncs, que els parlants d'una llengua no estiguin disposats a desertar-la deixant-la de parlar als seus fills.

Però, si jo fos Wert, el primer que em preguntaria és quan i per què passa això, i com és que el castellà -a diferència del francès o l'italià- no se'n surt. Si més no, a Catalunya.

La resposta no pot ser més simple: això passa quan uns pares creuen, enganyant-se o amb raó, que parlant als fills amb la llengua dels avis els estan posant a la motxilla un pes mort que no els deixarà arribar tan lluny com ells voldrien.

L'espanyolització dels infants catalans no fracassa per falta de lleis ni de jutges -no falla la repressió-. Fracassa perquè no sap fer creïble que el castellà, i el que hi va associat, sigui el millor camí cap al benestar que associem a cultures avançades.

El gran trumfo amb què juga la normalització és haver aconseguit crear la sensació que com més català sàpiga un nen a Catalunya més fàcil ho tindrà de gran. Serà més europeu i cosmopolita, com ho eren molts dels joves integrants de la Via Catalana que el PP veu tan adoctrinats

Ficar els jutges a l'escola en ple segle XXI és una patètica mostra d'impotència que hauríem de saber afrontar amb fermesa tranquil·la, cordial, competent i engrescadora.

Si 40 anys de llibres de FEN i de religió van convertir la universitat en una sucursal del PSUC, no crec que calgui gaire temps de llei Wert per convèncer els indecisos que hem de canviar tot el que calgui perquè siguem nosaltres i no ells els que manem a l'escola dels nostres fills.

Algú a Madrid hauria de rellegir els clàssics -els seus clàssics- i adonar-se que, quan el cuidado es nota tant, hi ha moltes possibilitats que l'efecto t'acabi sortint per la culata.