Tres reptes en un

PRIORITATS. Se sol dir que els homes som incapaços de fer dues coses alhora. Si és així, espero que aquest país el governin com més dones millor, perquè la realitat ens impulsa a treballar en diversos fronts al mateix temps. Hem de sortir de la crisi. Hem de netejar el sistema. Hem de construir un estat. I no hi pot haver ordre de preferències, perquè cap d'aquests objectius no s'entén sense els altres dos. No ens deixem enredar pels que diuen que ara no ens podem permetre el luxe d'encetar un procés sobiranista. Aquest axioma no només no és cert, sinó que és el contrari de la veritat. Sense agafar les regnes, sense assumir plenament la responsabilitat d'administrar-nos, no podrem ni lluitar contra la crisi ni regenerar la nostra democràcia. I no podrem per la senzilla raó que la culpa de tot la continuarà tenint Madrid. Tant se val si és cert o és simple victimisme. Madrid és una coartada per a certs catalanistes emmerdats, o massa empeltats de l'herència del pujolisme, però també és útil per al PP: volen que ens queixem i ens lamentem, perquè la queixa és el llenguatge dels subordinats.

PROSTRACIÓ. El procés sobiranista prové d'un mandat democràtic i de la necessitat de fer front a les urgències socials del país. El govern català potser ho fa malament i retalla massa, però si mantenim l'actual statu quo , el pròxim govern, per molt que intenti fer-ho diferent, serà presoner de les mateixes exigències de reducció del deute de Montoro; es trobarà amb les mateixes traves legals quan intenti recaptar més, i si no obeeix li tancaran l'aixeta, com ja està passant en molts casos (el més recent, el del Macba). La prostració de l'autonomia catalana és tal que difícilment es pot creure que un govern d'esquerres alteraria la situació. No pretenc exculpar Artur Mas de les seves responsabilitats, però molta gent del PSC i Iniciativa haurien d'entendre que una política realment alternativa a la de CiU no és possible si ens mantenim en l'actual marc jurídic. Eludir aquest debat significa cronificar, en nom de la unitat d'Espanya -no d'altra cosa-, la crisi social que patim.

TRANSPARÈNCIA. I ens queda, last but not least , el tercer repte, que és de la higiene democràtica. Aquest país és un femer considerable, i sembla que les dues grans forces tradicionals -CiU i el PSC- ho pagaran car. Si jo fos d'ells, procediria a pagar immediatament, i sense miraments. El Parlament, per la seva banda, ha de legislar contra el frau, el tràfic d'influències, les despeses dels partits i l'omnipotència dels seus aparells. La transparència ha de presidir el conjunt de la gestió pública, incloent-hi les ajudes i subvencions (sí, també les de la premsa). Però ja comprendran que això és difícil de gestionar mentre un govern que es comporta com un enemic mobilitza els seus serveis secrets i la premsa afí per obtenir i dosificar certa informació i, possiblement, amagar-ne una altra. Que l'exdona de Jordi Pujol Ferrusola expliqués els seus detritus a Alícia Sánchez-Camacho és un fulletó. Que l'Alícia no en digui res durant dos anys, i després tot això peti en plena campanya electoral, pot ser sens dubte una casualitat. Però no oblidem que les dones, al contrari dels homes, sí que saben fer dues coses alhora... Cal investigar tot el que sigui investigable, però si bé és cert que el sobiranisme no pot ser una cortina de fum que amagui les corrupteles, la putridesa d'alguns no pot desacreditar la voluntat d'una majoria democràtica. Una majoria, per cert, formada bàsicament per les víctimes de la crisi i la corrupció.