Traducció simultània

ESPANYA. Veure joves amb esvàstiques cremant una estelada, o policies espanyols atonyinant un jove al crit de “Te vas a enterar, catalán de mierda ”, no és un espectacle que m’apassioni, però té la virtut de la sinceritat descarnada. De vegades resulta més irritant el continu joc retòric que practica l’espanyolisme polític per maquillar la seva veritable cara i els seus objectius. Per amagar Espanya, sobretot. Ben mirat, per què se n’amaguen, d’Espanya? Per què s’autoanomenen ciutadans, o convivencia cívica catalana, o -més risible encara- societat civil catalana? Per què un falangista de tota la vida com Josep Anglada va decidir protegir-se sota l’equívoca denominació Plataforma per Catalunya? ¿Tan malament està la marca Espanya? Potser caldrà que arribi un Mundial de futbol perquè els espanyolistes disfressats de cosmopolites es treguin la careta, com ho fan els aficionats que, amb tot el dret del món -el mateix dret que voldríem tenir nosaltres-, surten a expressar la seva alegria quan la seva selecció té un èxit. De fet, el 2010 Albert Rivera va tenir allò que se’n diu un arrebato i va aparèixer al Parlament català brandant una samarreta de la roja. Des d’aleshores, però, no fa altra cosa que intentar curar-nos dels mals del nacionalisme. I si li pregunten si creu que Catalunya és una nació, ell respon que no és “creient”. Ho fa des d’aquest país neutre sense himne ni bandera que ell anomena “l’estat de dret”. El més curiós del cas és que l’elisió sistemàtica del mot Espanya, fins no fa gaire, era un dels defectes del cànon lingüístic catalanista, que ens ha portat a dir ridiculeses com ara “L’escriptor X és un referent de la cultura estatal”. Assumim-ho, tots plegats: es diu Espanya. Es-pa-nya. Tant costa de dir?

TRADUCCIÓ. Les trampes semàntiques són a la base de tot l’argumentari utilitzat en els darrers temps contra les aspiracions sobiranistes. Per això certs discursos cal escoltar-los amb traducció simultània, perquè si no alguns ingenus es poden confondre. Alguns exemples: quan diuen ciutadà, volen dir espanyol; quan diuen nacionalista, volen dir català; quan diuen dret, volen dir deure; quan diuen Constitució, volen dir coartada; quan diuen bilingüisme, volen dir monolingüisme; quan diuen trilingüisme, també volen dir monolingüisme. Quan diuen risc, volen dir amenaça. Quan diuen fractura, volen dir fracturarem. Quan diuen federalisme, volen dir apoyaré. Quan diuen solidaritat, volen dir subsidi. Quan diuen ajudes del FLA, volen dir -com Alfonso Guerra-“ que vengan a por alpiste ”; quan diuen corredor mediterrani, volen dir corredor central; quan diuen Catalunya, volen dir pro vincia ; quan diuen pluralisme, volen dir Marhuenda; quan diuen pont aeri, volen dir Barajas; quan diuen seny, volen dir rendició; quan diuen impossible, volen dir inacceptable; quan diuen estabilitat, volen dir immobilisme. Quan diuen diàleg, volen dir entregueu el cap del president en una safata. I finalment, quan diuen que quedarem fora de la UE i de l’ONU, volen dir que si marxem ens faran tot el mal que puguin, la qual cosa és una demostració d’amor extremadament possessiu, evocat en més d’un bolero, i perfectament tipificat en el Codi Penal.

Si algú s’entretingués a fer un codi per desxifrar tots aquests paranys lingüístics, potser podríem -finalment- establir una comunicació sincera, condició indispensable per afrontar com cal un problema polític. I quan diem problema polític, volem dir problema polític.