Teatre i adequació al registre

Resistint un huracà d'austeritat, el teatre català viu un moment dolç que només s'explica perquè moltes escoles han fet amb les arts dramàtiques el que a La Masia o Sant Adrià s'ha fet amb el futbol.

Serà potser només un cant del cigne, un besllum del que podríem tenir si la cobdícia dels mercats no hagués escombrat l'escàs i fràgil suport a la cultura. Però ara mateix la millor mostra de la seva consistència és la dignitat del que es fa a les sales més petites.

Divendres hi pensava veient Litus a la FlyHard. Un teatre que planta cara a la crisi perquè professionals sobradament preparats tenen prou il·lusió per autosubvencionar-se.

Fa uns quants anys hauria sigut el benintencionat esforç d'uns aficionats, avui és una impecable lliçó interpretativa que emociona sense un gram de pedanteria.

Dignitat en tot i enorme carisma d'un David Verdaguer que si no descarrila arribarà molt lluny. Només un però molt petit d'aquest torracollons de la llengua.

L'obra de Marta Buchaca és teatre d'atmosfera, una picada d'ullet generacional que la sala et permet veure com si fossis invisible i t'haguessis ficat al menjador dels veïns.

Els diàlegs han de vessar autenticitat i, si tot està tan bé -ha sigut tan cuidat-, per què de vegades encara els sentim dir els i els el allà on, en la vida real, sempre dirien els hi ?

Sembla que en algunes escoles teatrals, tan admirables en tants sentits, això d'entendre la correcció com a adequació al registre encara és una assignatura pendent.