Sobreactuar i sobreinterpretar

La cultura política d'un país no la construeixen només els polítics i les estructures organitzatives i institucionals dins de les quals s'han de moure. A més del protagonisme que també hi puguin tenir els mateixos ciutadans, hi són determinants els mitjans de comunicació que retransmeten el joc polític i, per tant, tota la colla de periodistes i veritables -i presumptes- experts que la interpreten. O, més ben dit, que la interpretem , per no amagar el cap sota l'ala. Doncs bé: des del meu punt de vista, el més perillós d'aquesta relació entre política i periodisme és entrar en l'espiral que va de la sobreactuació del polític a la sobreinterpretació de l'analista, fet que obliga a una més gran exageració del gest polític, que, al seu torn, facilita l'anàlisi tremendista del tertulià... I així, fins que es desinfla el globus comunicatiu, es perd l'interès per allò que semblava ser el darrer espeternec de la legislatura, i només en queda confusió i alguna esgarrinxada personal, que la víctima ha d'acceptar amb resignació. No cal que digui que, ben al contrari del que caldria, a polítics, periodistes i analistes, aquestes espirals ens engresquen i, per tant, més que no pas evitar-les, les busquem.

Que el polític sovint sobreactua és una evidència. Quan és a l'oposició, necessita mostrar-se profundament indignat amb el govern. I quan és al govern, necessita convertir les accions més modestes en els gestos més grandiloqüents. La política, en públic, es mou inevitablement -i fatalment- entre la denúncia escandalitzada d'uns i l'autobombo complaent dels altres, sense gaire mitges tintes i sense gaire espai per a l'autocrítica. Aquí esquivem la dimissió i no passem del "M'he equivocat. No ho tornaré a fer". És per això que el món de la política s'ha omplert a vessar de professionals de la comunicació, una feina de risc perquè, en justa correspondència a la seva predominança, tots els grans fracassos polítics s'atribueixen a les males polítiques comunicatives. De manera que, en general, el cim de l'autocrítica política no va gaire més enllà d'un "És que comuniquem malament", i no pas "És que ho hem fet malament". Per recent, podem posar l'exemple de l'anàlisi de la crisi política pel cas Bárcenas. Al final, molt bona part del debat s'ha centrat en la naturalesa de la compareixença de Rajoy. En si havia de donar la cara o no, si havia reaccionat amb prou rapidesa o havia fet tard, si era un president plasma , si havia fet cas a l'estratègia comunicativa de l'Arriola o dels sorayos , i, encara, si un esdeveniment dramàtic havia ajudat a calmar amb una dosi de fervor patriòtic una indigestió de desafecció governamental. I, sobretot, si Rajoy havia respost amb prou força i havia derrotat Rubalcaba. En definitiva, la discussió sobre la comunicació sempre sol acabar culminant tot debat polític, que és la manera com els analistes -periodistes polítics, tertulians i experts- podem acabar parlant, en el fons, del nostre propi negociat.

Tinc la sospita que una de les causes d'aquesta lògica sobreinterpretativa -allò que, dit en termes populars, porta a agafar el rave per les fulles- deriva del fet que l'opinió és més barata que la informació. Més barata, primer, perquè porta menys feina. I, segon, perquè es paga a preu més baix. L'excusa tècnica per a aquesta sobreabundància d'opinions sol ser que la notícia, la informació, ja ens arriba instantàniament i que, per tant, la feina del mitjà de comunicació, cada vegada més, ha de ser la d'interpretar. Però el resultat és que solem estar mal informats per l'escassetat de fets coneguts i vivim confusos per l'excés d'una interpretació formada més pel prejudici que per l'anàlisi documentada. Al contrari, crec que la millor interpretació és la que deriva d'un coneixement rigorós i al més complet possible dels fets, i el biaix analític s'hauria de circumscriure a la valoració del context que els explica. Tanmateix, la nostra cultura política es basteix sobre les proporcions contràries: amb quatre indicis no contrastats, amb un "sembla", ja tenim fonament suficient per debatre apassionadament en una tertúlia entre diverses teories conspiratives. I, passats els quaranta minuts, o el foli i mig, aquí pau, i allà glòria.

Donar consells és tan fàcil com seria, en el meu cas, poc honest. Escric a les pàgines d'opinió, participo en tertúlies... i més d'un em podria dir: metge, cura't tu mateix! Té cap valor, doncs, que suggereixi més contenció en el gruix d'opinions que s'ofereixen, o més contenció verbal a les tertúlies on triomfen els piròmans, els apocalíptics i els dogmàtics, si justament sembla que estem al servei de tot el contrari? El periodisme té mala peça al teler per fer crítica de la política...