Sobre identitats i processos de nacionalització

Des de fa unes dècades hi ha un interessant debat historiogràfic d'abast europeu sobre les identitats i els processos de nacionalització a l'època contemporània. A l'estat espanyol aquest debat té un particular interès atesa l'excepcional confrontació entre el nacionalisme d'estat, l'espanyol, i els nacionalismes alternatius (català, basc i gallec). Tot i que s'han publicat llibres força seriosos sobre aquesta temàtica, com ara el llibre Mater Dolorosa de José Álvarez Junco, manquen encara molts estudis empírics. Lògicament una temàtica tan sensible com aquesta ha estat objecte de les incursions de polítics i publicistes de tota mena, cosa que no ha fet més que incrementar la contaminació ideològica de la qüestió: confusió terminològica, predomini de prejudicis i de presentisme polític, etc. El polèmic procés de nacionalització espanyol a Catalunya i el xoc d'identitats que es va produir a partir del 1898 tenen tants punts de coincidència amb la situació actual que, tal vegada, convé fer alguns aclariments històrics.

La nacionalització dels ciutadans a l'època contemporània és un complex i llarg procés de comunicació social, de transmissió d'una sèrie de missatges i de discursos sobre la representació i justificació de la col·lectivitat nacional perquè els ciutadans s'hi identifiquin. Durant el segle XIX tots els estats europeus van cercar de nacionalitzar els seus ciutadans mitjançant la difusió de discursos històrics i d'unes narratives transmeses a partir d'una multiplicitat d'instruments i de polítiques públiques (ensenyament, servei militar, mitjans de comunicació, política cultural, vertebració econòmica, etc.). Però aquesta política nacionalitzadora, per ser realment eficaç, no sols havia de difondre's des de l'esfera pública -les administracions- sinó que també havia de ser acceptada per bona part de l'esfera semipública o societat civil -entitats i associacions privades- i finalment ser ben acollida a l'esfera privada -família, cercle d'amistats, etc.

En el cas espanyol, des de l'esfera pública es va intentar difondre un discurs identitari oficial impregnat dels elements més típics del nacionalisme exclusiu. El nacionalisme espanyol, tant en la seva tendència conservadora com en la progressista, sempre va contemplar la diversitat cultural com un fet anòmal i problemàtic. L'espanyol no ha estat mai un nacionalisme inclusiu, sinó excloent, atès que sostenia que no hi havia més nació que l'espanyola. Així el nacionalisme espanyol del segle XIX es va configurar a partir de la convicció de la superioritat cultural i, fins i tot, cívica i moral, del castellà respecte de les altres cultures hispàniques, considerades inferiors i sovint vistes com a residus de rusticitat i retard.

Els historiadors hem reflexionat sobre què hauria passat si el discurs espanyol del segle XIX s'hagués codificat com una proposta comprensiva de la realitat catalana i si hauria pogut esdevenir compatible amb la catalanitat. Tal vegada llavors podria haver-se generat una mena de doble patriotisme o una identificació dual majoritària al nostre país. Però en formular-se el discurs oficial nacionalista espanyol en clars termes d'exclusió o de subordinació de la catalanitat, això va provocar un refús creixent dins la societat catalana. La negativa oficial espanyola a considerar legítima, positiva i enriquidora la condició de catalans-espanyols, va provocar que, a mitjà termini, hi hagués una reacció reticent vers la identitat espanyola, percebuda com una proposta poc atractiva en el terreny polític, social i cultural, i poc adient a la seva particular manera de ser, ja que suposava una renúncia quasi total al que es considerava propi.

A finals del segle XIX Catalunya, era, amb diferència, el país més dinàmic d'Espanya en el terreny econòmic i en el social, i a més hi predominava la sensació paradoxal de no tenir influència política en els governs espanyols. Preferentment a Barcelona s'havia configurat una activa societat civil en la qual destacaven unes publicacions i uns intel·lectuals particularment vinculats a les novetats ideològiques i culturals europees. Bona part d'aquesta societat civil s'havia convertit en la principal plataforma de difusió del sentiment prepolític de catalanitat, llavors centrat bàsicament en la reivindicació dels principals trets distintius del passat històric, de les tradicions culturals i del particularisme lingüístic. Aquesta catalanitat estava massa arrelada perquè hi hagués un abandó generalitzat de l'ús de la llengua catalana fins i tot a la ciutat de Barcelona. Perquè, de fet, no es tractava del record nostàlgic del passat ni de la vindicació d'antigues glòries, ni era només una forma de resistència a la diglòssia imposada per l'oficialitat exclusiva del castellà. Era alguna cosa més. Era també una manifestació de la potencialitat de Barcelona i de la seva zona d'influència com a urbs dinàmica i moderna, en clara rivalitat amb el Madrid oficial. Era la reacció contra la provincialització política, econòmica i cultural el que feia que des de la societat civil es decidís reforçar l'especificitat catalana i marcar les diferències amb el món oficial. Hi havia un evident refús al fet que Barcelona fos considerada una simple capital provinciana dependent en tot de Madrid. I era també la lluita perquè Barcelona fos reconeguda com la capital econòmica d'Espanya i que Catalunya fos identificada com el Piemont espanyol.

Realment, a finals del vuit-cents la majoria de la població catalana tenia una complexa identitat mixta o compartida. Evidentment molts dels catalans, sens dubte la majoria, si bé assumien part dels trets de la catalanitat també se sentien espanyols, tot i que molts d'ells ho feien en un sentit més aviat passiu i poc apassionat: ser espanyol semblava una cosa heretada al marge de la seva voluntat. El desastre espanyol del 98 va incrementar, en primer lloc, la indiferència de molts catalans vers la identitat espanyola, en fer-se palesa la seva escassa capacitat de convicció i d'atracció: recordeu l' Oda a Espanya de Joan Maragall. Si llavors a Madrid els intel·lectuals regeneracionistes s'angoixaven perquè " No hay nación ", en canvi a Barcelona els intel·lectuals catalanistes sostenien que era el moment de reforçar la identitat catalana. I així ben aviat la feble i poc emotiva identitat espanyola es va trobar amb la competència d'una nova i ambiciosa proposta catalanista. La mateixa iconografia de l'època ens presenta la imatge d'una Espanya envellida, malalta i pobra que contrastava amb la d'una Catalunya jove, atractiva i moderna.

La victòria de la candidatura ciutadana dels quatre presidents l'any 1901 a Barcelona va significar la irrupció del catalanisme en la vida política espanyola. Tot i que els diputats conservadors de la Lliga Regionalista defensaven un projecte regeneracionista d'Espanya, atès que volien transformar l'Estat i aconseguir dins d'ell un organisme autònom català, la seva presència a les Corts en tant que catalanistes ja significava un excepcional repte polític. El segle XX s'iniciava amb un greu qüestionament de la identitat espanyola que fins llavors s'havia divulgat des dels mitjans oficials. El xoc identitari Catalunya-Espanya assolia, així, un lloc rellevant en la vida política espanyola.