Recuperar el sentit comú?
En la recent inauguració del tram gironí del TGV, quan una diligent Alícia Sánchez-Camacho es va afanyar a presentar Pere Navarro a Mariano Rajoy -el primer li havia fet saber que no s'havien saludat mai-, el president espanyol es va aturar un moment i va dir al secretari general del PSC: "Cal recuperar el sentit comú". I va seguir el seu camí... Sí, ja sé que el més comentat de la jornada van ser els discursos de Mas, Rajoy i del Borbó petit -aquest, en un bilingüisme digne del més avançat deixeble de Ciudadanos-, i les seves converses volgudament irrellevants durant el trajecte per tal que fossin revelades com a símptoma de "cordialitat freda". Però el que a mi m'interessa és aquell breu intercanvi no protocol·lari de salutacions caçat al vol. M'explico.
'SENTIT COMÚ' ÉS una expressió que utilitzem per atribuir caràcter raonable a una acció o a una idea sobre la qual, generalment, no tenim arguments. Diem d'alguna cosa que és "de sentit comú" apel·lant a una evidència que ens sembla que no necessita demostració. I és que la força d'aquest concepte recau en la paraula comú . És a dir, en allò que considerem que és compartit per la majoria dels mortals i que no és una atzagaiada. Doncs bé: quan Rajoy diu que "cal recuperar el sentit comú", mancat d'arguments convincents, manifesta de manera clara i diàfana que creu que tot plegat és un embolic provocat pel fet que alguns catalans -i, particularment, el president Artur Mas- ens hem tornat ximples, i que només es tracta d'esperar que ens passi el rampell i ens deixem estar de raons. Rajoy delata que Espanya no se sap imaginar a ella mateixa sense Catalunya, per bé que històricament hagi viscut còmodament instal·lada en el menyspreu de la catalanitat, com si no li pertanyés i sovint li fes nosa. Vull dir, en definitiva, que abans que un cas de xoc jurídic o constitucional, per als espanyols la secessió de Catalunya suposa un xoc mental de moment insuperable: els queda fora del seu "sentit comú".
AQUESTA MANCA D'ARGUMENTS es va tornar a constatar en el discurs ple de tòpics de Rajoy, particularment en sostenir que aquella línia de tren havia estat possible gràcies a anar junts -em torna a sonar a Ciudadanos-, que per ell vol dir pertànyer al mateix estat. Falsedat de tota falsedat: precisament és el fet pertànyer a Espanya el que ha endarrerit anys i anys la possibilitat d'una connexió ràpida d'ample de via europeu amb la resta del continent. I, a més, si no pertànyer a un mateix estat fos un obstacle insalvable per a l'èxit de la línia, quin sentit tindria fer-la "junts" amb França? I, a més, oi que el terme junts no té cap sentit si no es refereix, precisament, a la col·laboració de dues entitats distintes? En definitiva, pel que fa al cas, ni anar junts ha representat un avantatge ni estar separats hauria sigut cap inconvenient.
TÉ MOLTA GRÀCIA que Rajoy fes aquest comentari a Pere Navarro perquè, amb quatre dies d'anticipació, li avançava quina seria la posició de Rubalcaba al consell federal del PSOE. L'argumentació de Rubalcaba davant del dret a decidir tímidament defensat pel PSC és exactament la mateixa de Rajoy: no pot ser i, a més, és impossible. A canvi, amb l'habitual condescendència perdonavides, a Navarro li han promès una futura però limitadíssima reforma de la Constitució. Tanmateix, el secretari general del PSC faria bé de recordar que la darrera vegada que el PSOE va oferir una cosa semblant es va acabar amb la traïció a Pasqual Maragall, a qui van foragitar del Govern i van empènyer a deixar el partit.
PER CERT: MENTRE AQUÍ s'apel·lava al sentit comú per negar el dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur, el Parlament britànic feia públic l'informe elaborat pel Commons Scottish Affairs Committee sobre el referèndum escocès. Un informe que reconeix el dret a decidir dels escocesos i recorda que, tant si agrada com si no, caldrà acceptar-ne la voluntat democràtica. Allà on Rajoy demana sentit comú per negar el dret a decidir, els britànics simplement demanen joc net. Certament, dos casos difícils de comparar.
