Què o qui ens ha dut on som?

Llegeixo que Josep Antoni Duran i Lleida ha dit que ERC "ha guanyat la batalla de les idees". A més, ha afegit que és un triomf d'ERC que el discurs dominant en aquest país ara sigui el de la independència. Com que Duran i Lleida no sol donar peixet a ERC, les seves afirmacions deuen apuntar cap a una altra banda. Però com que no en conec el context ni el contingut complet, no vull polemitzar amb les intencions de Duran i Lleida, sinó que desenvoluparé l'implícit que hi ha en les frases que s'han pogut llegir a la premsa. És a dir, vull discutir la idea que són els partits els qui guanyen o perden les batalles de les idees i els que són capaços d'imposar un discurs dominant.

La qüestió, des del meu punt de vista, és molt important a l'hora d'interpretar el procés polític que vivim a Catalunya. Perquè si l'àmplia aspiració a la independència de Catalunya fos realment conseqüència d'una batalla d'idees entre partits, això significaria que els partits polítics segueixen sent instruments d'adoctrinament ideològic molt potents. A més, ho haurien de ser molt, de poderosos, per haver-se pogut imposar a les línies editorials dels principals mitjans de comunicació i als suports que aquests mitjans donen, de manera inequívoca i a vegades de forma compulsiva, als que haurien perdut la batalla de les idees. I, encara, això suposaria que els catalans, de manera majoritària, s'haurien convertit a una independència entesa, principalment, com una ideologia, un discurs o una idea.

No voldria que ara se m'enfadessin alguns dels amics que tinc a ERC però, francament, no crec que ni aquest partit ni cap altre, en aquests moments, estiguin en condicions de guanyar batalles ideològiques. La novetat d'aquests darrers anys és que els canvis ideològics s'estan produint fora dels camins que ofereixen els partits, tots ells afectats d'una profundíssima crisi de credibilitat. En un recent quadern de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials s'indica que, en una escala de 0 a 10, els partits polítics han anat perdent el prestigi fins a ocupar, el 2012, la penúltima posició entre setze institucions, amb un 2,43, només superats per la banca, que obtenia un 1,71. I, per no fer-ho tan dramàtic, l'únic que podem afegir en defensa dels partits és que des del 1991 -el període que abasta l'estudi-, en què tenien poc més d'un 3,5, mai no han aprovat. El problema els ve d'antic.

Per tant, sense voler restar els mèrits que li corresponguin, jo més aviat diria que ERC ha tingut la fortuna de ser al lloc i al moment adequats -i d'haver endreçat la casa a temps- quan s'ha produït un canvi social que l'ha afavorit. Però la batalla a favor de la independència s'ha guanyat fora del combat partidista. Fins i tot cal recordar que el procés va arrencar en paral·lel a les dissensions internes -l'aparició de Reagrupament- i a la darrera de les ensulsiades electorals que ERC ha viscut. Alhora, és cert que ERC ha sobreviscut a grans campanyes mediàtiques de desprestigi, però precisament per això caldria explicar com es podrien guanyar batalles ideològiques amb tan poca capacitat per convertir els propis projectes en hegemònics al marge dels mitjans de comunicació. Per tant, torno a descartar la hipòtesi d'un partit guanyant batalles ideològiques des de la marginació mediàtica.

Però, de tots, el supòsit menys versemblant és que la majoria social a favor de la independència sigui resultat de la imposició d'una idea. Jo crec que aquesta victòria no és pròpiament ideològica, sinó que es mou entre les raons més pragmàtiques i els sentiments d'indignació més genuïns. La majoria dels catalans que volen la independència de Catalunya ho fan, bé perquè estan tips de veure maltractats els seus interessos, bé perquè estan tips de sentir-se humiliats per la negació sistemàtica de la seva condició nacional. El cas és que, petites minories ideologitzades a part, la major part de catalans gairebé ni s'han adonat que s'han tornat independentistes de fa poc i ho viuen més com el desvetllament d'un desig interior fins ara adormit, o políticament reprimit, que no pas com una conversió o un canvi de lleialtat partidista. I, encara, dels que se n'han tornat per un procés de reflexió racional, molts consideren que s'hi han vist portats més pel fracàs d'altres alternatives que per cap entusiasme ideològic.

Vist de la meva manera, ERC no hauria guanyat cap batalla. I la decisió del president Mas de portar CiU a un sobiranisme desacomplexat i compromès no seria cap derrota -l'altre implícit de les paraules de Duran i Lleida-, sinó el legítim fet, a més de molt coratjós i honorable, de saber llegir les aspiracions de la nació que ha estat la raó de ser dels naixements respectius d'UDC i CDC.