Primers apunts de batalla
Tot i que estem en ple fragor de la batalla política provocada per l'11-S i les decisions posteriors del president Mas, ja hi ha prou elements sobre la taula per començar a analitzar el combat i fer les primeres cròniques de guerra. Certament, l'evolució és encara incerta. Però d'allò que portem vist en podem destacar algunes característiques. Per exemple, el risc de caure en el menysteniment del contrincant davant del fet que fins ara hagi fet servir armes risibles, i que, a base de caricaturitzar-lo, ens el fem més còmode sense poder-lo contrarestar.
UN PRIMER FACTOR que cal considerar, i que afecta totes les parts, ha estat la sorpresa en el moment i la manera com s'ha plantejat el desafiament. Aquest efecte sorpresa ha forçat respostes improvisades. Per la banda dels que s'oposen a l'expressió democràtica de la voluntat dels catalans per decidir si volen un futur dins o fora d'Espanya, han tirat per la via fàcil de multiplicar per setanta les set plagues d'Egipte. Per la banda dels que la defensen, sense amagar les grans dificultats que comporta sortir ben parats de l'aventura, lamentablement s'han adreçat més a la pròpia parròquia que no pas als que se sentien espantats pels primers. En ambdós casos, em temo que els més atemorits pels cataclismes que s'han anunciat no han trobat assossegament en els segons, i els entusiastes de la possibilitat de donar una resposta favorable a la independència, a cada provocació s'han acontentat, amb poques excepcions, sentint-se cada vegada més refermats en la seva posició.
ARA BÉ, CREC QUE hi ha tres observacions pertinents si volem participar amb intel·ligència en la batalla dialèctica en què estem compromesos. La primera és que cal tenir molt present que el combat és desigual. Vull dir que els arguments que tenen l'Estat a favor poden dissimular la pròpia contingència, mentre que els que n'estan orfes, queden molt afeblits. D'exemples n'hi ha mil, però podem agafar l'argument que diu que el món va cap a les unions i no cap a les divisions. L'evidència empírica mostra exactament el contrari: en els vint-i-cinc darrers anys -i en els cent últims- trobaríem ben pocs casos d'unions -la d'Alemanya, sí- però moltes desenes de nous estats fruit de secessions de tota mena. Però, a més, ens hauríem de demanar com és que l'Estat que argumenta la necessitat d'unió no sembla gens disposat a renunciar a la seva pròpia independència. I no tan sols això, sinó que l'orgull de defensar-la li fa prendre greus decisions, com ara no demanar un rescat quan el necessita. Per què la nostra independència separa, i la d'Espanya no?
LA SEGONA OBSERVACIÓ és per advertir que no em sembla correcte limitar-se a parlar de "discurs de la por" per referir-se a la mena de calamitats que anuncia l'Alicia Sánchez-Camacho o el mateix Pere Navarro, per molt que el PSC faci veure que parla de sensatesa. En realitat, quan la calamitat te l'anuncia qui té l'Estat a favor, el que fa realment és amenaçar. El gran perill, doncs, no són les dificultats d'una Catalunya independent, que en tindrà, sinó les amenaces fetes sota l'empara de l'Estat. I finalment, la tercera observació és per fer notar l'aparició incipient d'un victimisme a la inversa al qual recorren els que sempre s'havien sentit protegits per l'Estat i els fa pànic haver de mantenir els seus arguments a la intempèrie, que és com ho ha estat fent el sobiranisme fins ara. Si és un sentiment honest, cal tranquil·litzar els que el tenen. Però si és una estratègia per crear malestar, cal denunciar-lo i no deixar-s'hi atrapar.
NO CREC QUE SIGUEM davant d'un combat massa llarg, però sí que molt intens. I es pot encarar de moltes maneres, però en cap cas amb ingenuïtat. La pitjor de totes, d'ingenuïtat, és pensar que el combat polític ja està guanyat.
