Preposicions intransitives
En gramàtica clàssica, davant , darrere , dins, etc. són de naturalesa híbrida. Tan aviat són preposicions ("Ho poso dins (de) l'armari") com adverbis ("Ho poso a dins"). Avui, però, alguns lingüistes prefereixen dir-ne sempre preposicions, ja que la preposició és vista com el nucli d'un sintagma que pot tenir, o no, complements.
Igual que cantar a "Canto òpera" i "Canto" és sempre un mateix verb -el nucli d'un sintagma que pot tenir complements (ús transitiu) o no (ús intransitiu)-, hi ha preposicions que tant poden ser transitives com intransitives i d'altres (també passa amb els verbs) que només poden ser transitives, com a, de, amb, etc.
Això provoca asimetries curioses com ara que diguem "¿El vols amb sucre o sense?" i no pas "¿Els vols sense sucre o amb?" En casos així la clau no és semàntica sinó prosòdica: les preposicions àtones, com amb, necessiten tenir un complement.
Però té una altra conseqüència sovint opcional i que varia segons el dialecte: que tinguin el reforç, o no, d'un a o al al davant. Acostumem a escriure "Ho poso dins (de) l'armari" i "Ho poso a dins", però és també bo "Ho poso a dins (de) l'armari" i "Ho poso dins".
Aquest últim ús és propi del sud de Catalunya i del País Valencià, i força insòlit en els parlars centrals. Potser per això l'estàndard formal tendeix a posar sistemàticament aquest reforç en preposicions intransitives; i a no posar-lo mai en les transitives, però seria un error mantenir un criteri tan rígid en registre informal.