Preguntes i respostes
El debat sobre la pregunta que s'hauria de fer a la consulta sobiranista ha acabat ocupant un lloc central en el debat polític. "La pregunta" s'està convertint en un hipotètic lloc de trobada o de ruptura. N'han fet qüestió ERC i CDC, que exigeixen una pregunta clara i de resposta binària. Per Duran i Lleida la pregunta també és la pedra de toc per introduir la seva tercera via. I Pere Navarro ha fet de la pregunta el ser o no ser de la posició del PSC, en advertir -a l'entrevista que li feia Antoni Bassas- que no pensava fer pública la seva proposta fins que fracassés el diàleg [sic] entre Mas i Rajoy.
EN EL SEU PRIMER INFORME del 25 de juliol, el Consell Assessor per a la Transició Nacional dedica catorze pàgines a consideracions tècniques sobre com podria i hauria de fer-se la pregunta. A la vista dels debats, no sembla que aquestes pàgines hagin estat gaire llegides. El CATN hi estudia: a) l'exigència de claredat i neutralitat; b) el tipus de resposta, binària, múltiple, amb preguntes successives -en més d'una volta- i, encara, un fórmula amb ordenació de preferències, i c) si cal esmentar en la pregunta com s'hauria d'implementar el resultat. Com que el document és públic i entenedor, suggereixo a qui li interessi la qüestió que el llegeixi amb atenció (pàgines 73 a 86).
ARA, PERÒ, VOLDRIA fer dues postil·les al debat orientades al sentit de la consulta i les seves conseqüències. En primer lloc, voldria insistir en la diferència entre opinar i decidir, una qüestió essencial que en algunes declaracions dels nostres líders i analistes polítics no sempre es té prou clara. I és que les opinions, que solen ser recollides en enquestes, tenen la virtut -i la limitació- que ens permeten respondre sense preocupar-nos de les conseqüències de les nostres idees. Podríem dir que es poden sostenir irresponsablement , perquè no tenen conseqüències. En canvi, un vot no és una opinió: és una decisió que té efectes pràctics i, per tant, que no es dóna només atenent principis, sinó fent un càlcul sobre interessos i repercussions. Cal preveure, doncs, que els resultats d'una consulta no seran els mateixos dels d'una enquesta. Però sobretot cal entendre que una consulta -ni que el nom sigui equívoc- no es fa per saber què pensem sinó què volem.
PER TANT, I EN SEGON LLOC, si l'objectiu d'una consulta o referèndum és prendre decisions, no ha de generar un estat de confusió ingovernable. Ara imaginem que, per fer cas als de la tercera via, es fa una pregunta amb resposta múltiple que, a més de la independència (sí) o de mantenir el model autonòmic actual (no), inclou una opció federalista amb canvi de la Constitució. I suposem uns resultats de 40, 30 i 30 per cent a cada resposta. Si guanya la independència, caldrà recordar que el 60 per cent ha preferit restar dins Espanya. Si guanya l'autonomisme actual, resulta que el 60 per cent haurà votat per abandonar-lo. I si guanya el canvi constitucional, tampoc permetrà actuar perquè és l'única decisió de totes que no depèn dels catalans. L'embolic en qualsevol dels resultats -si no hi ha cap majoria absoluta- porta a la més gran de les confusions, que sospito que és el que es vol amb aquesta proposta.
EL DESAFIAMENT SOBIRANISTA no ha guanyat la força que té per ganes d'embolicar la troca, sinó per l'ambició d'aconseguir un estat independent, amb consciència dels riscos que comporta però assumint-los com a part intrínseca de la defensa de la pròpia dignitat nacional. ¿Algú s'imagina una Via Catalana pel federalisme, la confederació o la reforma de la Constitució? Per tant, com recomana l'informe del CATN, sisplau, anem to the point , que en català vol dir anar al gra . La qüestió s'ha de respondre amb un sí o no. I si surt no , que el gestioni com pugui qui l'hagi promogut.
