Perifràstic versus simple (1)
La convivència conflictiva entre el passat simple (digué) i el perifràstic (va dir) del mode indicatiu permet resseguir alguns valors i prejudicis que s'amaguen darrere els ideals de la correcció.
Alguns poden pensar que en un estàndard neutre el passat simple ja és una antigalla però jo continuo trobant textos, sobretot d'opinió, que l'usen gairebé exclusivament. I és que el pas massiu al perifràstic és força més recent del que creiem.
Fa un any l'escriptor Màrius Serra confessava a l'ARA que en reeditar L'home del sac, la seva primera novel·la, va decidir canviar els simples pels perifràstics: "En aquella època [1987] acostumava a utilitzar el pretèrit perfet simple. Ara, en canvi, em decanto pel perfet perifràstic".
Fixeu-vos que ell encara parla de perfets, que és com sempre n'havíem dit. Actualment, tot i que expressin accions acabades (perfectives), en diem només passat simple i passat perifràstic i reservem perfet per a l'abans indefinit (he dit).
Fins a finals del anys 80, doncs, el perifràstic va arrossegar un estigma fomentat per gramàtics del segle XIX, partidaris del "català literari" enfront del "que ara es parla", i de ben entrat el XX, que preferien el simple en la llengua culta.
De fet, prolongaven un prejudici molt antic, perquè a l'Edat Mitjana ja era rebutjat a les Regles d'esquivar mots grossers o pagesívols.
Segons Germà Colon, en principi era un present històric que feia més viva la narració. El van de van ferir el feia més expressiu que feriren. A finals del XV, però, ja va passar a ser només un sinònim del passat simple.
Demà veurem quins podrien ser aquests pecats del perifràstic que l'han mantingut tants segles postergat.
