Partits, disciplina i llibertat

1 . VOT LLIURE. La crisi del PSC ha tornat a plantejar el tema de l'autonomia dels diputats en relació amb les decisions dels partits. ¿És compatible amb la protecció que la Constitució atorga a la llibertat política dels ciutadans que un partit obligui un diputat a votar contra la seva voluntat? ¿Les decisions del màxim òrgan de direcció d'un partit són d'obligat compliment per a les persones que han estat elegides en les seves llistes? La majoria dels partits s'inclinen per fer de la disciplina una qüestió de principi. Però alguns partits han donat llibertat de vot en alguns casos: el PSC, per exemple, amb les corrides de toros. En diuen votar en consciència, com si el vot de disciplina, el vot gregari, el que es limita a seguir els senyals dels dits del cap de grup, no fos conscient. El fet de considerar que hi ha circumstàncies que permeten excepcions és la millor prova que hi ha dubtes sobre la legitimitat del vot obligatori. En qualsevol cas, que votar sobre els toros sigui un problema de consciència i votar sobre el dret a decidir dels catalans no ho sigui, denota una peculiar concepció del món.

Si la democràcia es basa en la confiança que els ciutadans són capaços de pensar i decidir per ells mateixos, és rar que els seus representants polítics quedin exclosos d'aquest prejudici favorable. De fet, és un debat que reflecteix el pes que encara tenen la teologia i la religió sobre la política. Alguns pensen que entrar en un partit és fer vot d'obediència i acceptar que l'intel·lectual orgànic col·lectiu, com l'Església, mai erra i que és millor equivocar-se amb el partit que tenir la raó en contra del partit. És una concepció predemocràtica que s'explica per les peculiaritats del règim polític de la Transició. Nascut sota el signe de l'obsessió per l'estabilitat, ha donat lloc a uns partits molt opacs i jeràrquics en què la voluntat del diputat està atrapada pel poder de la burocràcia que l'ha cooptat. Al Regne Unit o als Estats Units, on els representants es deuen als electors i no al líder del partit, no hi ha dubte sobre la seva autonomia. Aquí vivim en una cultura política que castiga la discrepància i valora la submissió. Per mi el criteri que ha de marcar la prioritat és la llibertat. I la llibertat diu que ningú pot obligar un altre a actuar contra la seva consciència. La resta són manifestacions de feblesa d'uns partits desprestigiats, amb mentalitat de secta, que interpreten que el militant fa renúncia de la seva llibertat, cosa que seria perfectament inconstitucional. En resum, aquest debat confirma que la reforma dels partits polítics és una de les més urgents. Perquè els ciutadans se sentin representats necessitem partits oberts i sense por a la paraula, i els tenim tancats, carregats de por a la discrepància i decidits a no permetre que el que es mogui surti a la foto.

2 . PRIMÀRIES. El PSC posa en marxa primàries a Barcelona, que s'estan convertint en la darrera (i utòpica) frontera del sector crític. El PSOE anuncia primàries per elegir candidat a la presidència del govern, amb l'esperança de recuperar la moral perduda. Les primàries no són cap panacea. Són un instrument de participació política com un altre, que per si sol no garanteix res. Perquè surtin bé s'han de complir almenys tres condicions: neutralitat de la direcció del partit, que no dopi cap dels candidats amb joc subterrani i que permeti un debat obert, sense prejudicis ni limitacions imposades; bon nivell dels que competeixen, gent amb personalitat i projecte que generin il·lusió i confiança; i una àmplia participació que atorgui projecció i potència al guanyador. Sense aquests requisits són perfectament prescindibles. Per beneir candidats oficialistes ja hi ha les misses d'aparell.