Partició ortogràfica de paraules
En la partició de mots a final de ratlla hi intervenen dos criteris: l'ortogràfic i el tipogràfic. El segon actua sobre el primer aplicant-hi unes restriccions que responen a la tradició, l'estètica i la percepció lectora.
Però el primer ja no és tan simple com sembla. Si feu un petit sondeig amb amics i els pregunteu com partirien a final de ratlla nosaltres , molts optaran per no-sal-tres i no pel normatiu nos-al-tres. I és que, en la partició ortogràfica, hi ha una barreja de fonologia i morfologia.
La fonologia ens diu l'estructura sil·làbica, que acaba de perfilar la convenció que estableix que uns dígrafs els partim, com ara ix , ss , rr o l·l , i d'altres no, com gu , ny o ll . I la morfologia ens ho complica més forçant-nos a partir certs compostos i derivats pels seus constituents.
Separa el nos dels altres violentant la partició sil·làbica. Però el criteri té límits, que l'esborrany de gramàtica de l'IEC formula succintament: "Se solen separar el prefix o els radicals que componen un mot quan resulten evidents".
Però com que l' evident és molt subjectiu, alguns -com els autors del Manual d'estil - demanen que l'IEC faci com la RAE i accepti sempre també com a correcta la partició sil·làbica. L'usuari no és cap erudit.
Un límit clar és que l'arrel del compost sigui un mot lèxic. Millor pa- norama que pan-orama ( orama volia dir vista en grec). I també sembla assenyat que sigui com a mínim tan correcte rei-teració com re-iteració , per molt que iteració sigui al DIEC.
