Parlar del tema

EMOCIONS. Des d'avui i fins a l'endemà d'aquesta Diada que tots preveiem històrica, l'ARA ha volgut fer una aportació pròpia al debat sobre el futur polític del país, amb un devessall de dades i anàlisis que cobreixen un ampli espectre de matèries i que ens conviden a parlar de la independència amb el cap fred i amb una mirada precisa i panoràmica. Potser per contrast, em sento avui cridat a abordar la qüestió a una escala més humana i sense defugir els factors emocionals que, ens agradi o no, estan presents tant en la llista de motivacions com en la dels riscos. Catalunya és una realitat diversa i a estones cantelluda, i tots, fins els més abrandats, tenim parelles, amics, familiars, veïns i companys de feina que parlen castellà, se senten espanyols o totes dues coses; molts d'ells, ens agradi o no, viuen el procés actual amb cert neguit o amb franca resistència. Potser tendim, quan hi parlem, a deixar de banda el tema, per evitar discussions o per mantenir intacte el miratge de la unanimitat. Però convé enraonar-hi, contrastar, entendre. És la millor manera d'aportar seny i restar dramatisme al debat. Hem respost massa vegades a la pregunta de si una Catalunya lliure és viable econòmicament; ara toca preguntar-nos si també és viable emocionalment . És el primer pas per donar-hi una resposta positiva.

TREURE FERRO. En aquesta línia, convé un doble esforç de tocar de peus a terra, de corregir els que pensen que, amb un estat propi, Catalunya es girarà com un mitjó en 24 hores. Hem de deixar de banda l'èpica, fer un esforç per treure ferro. Els convençuts han de deixar de pensar que la Catalunya independent serà xauxa, perquè no és cert. El procés estarà carregat de dificultats, i un cop assolit tindrem problemes seriosos com la resta d'Occident (però, això sí, disposarem d'eines més eficaces per enfrontar-nos-hi). Molts aspectes de la nostra vida ens semblaran sorprenentment iguals que abans. I pel que fa als refractaris, han de deixar de témer una independència de to balcànic, amb tics etnicistes, exaltació patriòtica continuada i aïllament respecte a Espanya. Ni la geografia, ni l'economia, ni la globalització cultural ens permeten pensar en un escenari com aquest, que, per altra banda, no seria coherent amb la història del país ni amb el seu paisatge humà. Cal enraonar, doncs, per contrarestar els professionals de l'alarmisme i els demagogs de via estreta.

ENRAONAR. Hem de parlar del tema, com solen dir les parelles en crisi. No podem aïllar-nos cadascun amb les seves raons, confiant a formar part d'una majoria àmplia però impermeable. No podem permetre que la fluïdesa de les relacions humanes i socials a Catalunya -allò que, en conjunt, en diem la unitat civil - es vegin enfosquides per un tel de malfiança, un distanciament silenciós que es pot anar carregant de ràbia. No podem tampoc refredar els ànims per la falsa drecera de la tecnificació, convertir els sentiments en xifres, les emocions en percentatges. Estem parlant, sobretot, d'identitat, i els catalans hem d'entendre millor que ningú el neguit de qui creu que la seva identitat està amenaçada. Si creiem en la nostra raó, hem de defensar-la amb generositat i altura de mires. Ara bé, la nostra flexibilitat ha de ser tan certa com la nostra convicció, i això vol dir que no podem acceptar amenaces ni xantatges. Qui oposi arguments mereix ser escoltat; qui esgrimeixi la por -por a la divisió, por a la incertesa, por a les represàlies- ha de sentir-se aclaparat per l'entusiasme del dia 11 i per la responsabilitat col·lectiva que, de ben segur, exercirem en els dies successius.