Notícies del país fabrià
Foren uns dies intensos, una mica abismals. Vaig rebre una carta de l'Audiència Provincial de Castelló i, al cap de poc, una trucada d'una important instància editorial. La carta m'informava que, amb vigència fins al 31 de desembre de l'any 2010, m'havien inclòs en la llista de candidats a jurat del partit judicial de Nules. La trucada -amable, estovadora, persuasiva- procedia de la delegació catalana d'una coneguda empresa editora de Madrid dedicada a publicar llibres d'actualitat política, i em proposava escriure'n un sobre Carlos Fabra, el totpoderós president de la Diputació de Castelló.
De sobte, l'ombra allargassada del gran capo planava sobre la meua humil persona: volien que li fera un llibre però també em comminaven a formar part d'un hipotètic tribunal popular al jutjat que portava el seu interminable cas des de l'any 2004.
Amb sort, però, no he hagut de fer cap de les dues coses. 2010 ha conclòs i la meua candidatura a jurat ha expirat sense activar-se. D'altra banda, vaig rebutjar la generosa oferta editorial. No li tinc cap enveja a Roberto Saviano i voldria morir -civilment- al llit. No li tinc gens de por política a Fabra, però preferiria escollir personalment els meus enemics. Són, en tot cas, dues anècdotes indicatives del paper que l'home de les ulleres fosques ha jugat en la meua vida i en la de la resta dels seus administrats. És hora de recapitular, doncs.
Si es viu -com és el meu cas- a la comarca de la Plana, és difícil no sentir-se concernit pels avatars del líder polític local més conegut, la fama del qual traspassa àgilment les fronteres. Carlos Fabra Carreras, president de la Diputació de Castelló des del 1995, és certament la màxima autoritat d'un imperi on no ix mai el sol -i, quan ho fa, ho fa només amb una llum bòrnia.
De fora estant, es podria pensar que aquest home encara imputat pels delictes de tràfic d'influències, suborn i frau fiscal, i amb altres d'escandalosament prescrits, és només un estrafolari empelt sicilià en un país on la política és un afer noble, parsimoniós i civilitzat. Si vostès han sentit parlar dels vestits de Francisco Camps i d'altres regals profitosos de la trama Gürtel o del cas Brugal a Alacant, comprendran que Sicília és més pròxima del que no sembla. I Fabra només és l'iceberg -aparatós i fred- que oculta més que no ensenya.
Com a valencià i veí de la Plana estic ja una mica fatigat que els meus amics de Barcelona o d'arreu em pregunten sempre -i més amb cada nou escàndol- per Carlos Fabra. Un dia li diu "fill de puta" (amb totes les lletres) al portaveu de l'oposició socialista; un altre amenaça, si li torna a tocar la loteria (i ho ha fet nou vegades en deu anys!), a traure's "la pirula " (sic) i pixar-se a la façana de la seu d'Esquerra Unida (sic sic); al desembre, finalment, vam saber que l'artista local i beneficiat pel règim, Juan Ripollés, faria una escultura de 24 metres d'alçària reproduint la cara de Fabra, en homenatge a la seua perseverància per aconseguir un aeroport per a Castelló (sic interminablement).
És difícil, sí, obviar que Fabra és una anomalia democràtica, una penosa excrescència moral en un país on l'electorat tenia fama de progressista, però on des de l'any 1995 la dreta guanya totes les eleccions. I Fabra, al seu feu, obté majories absolutes de rècord. La gent del carrer, a Castelló -i a la València del cas Gürtel, i a l'Alacant del cas Brugal-, no considera que la corrupció siga un handicap per votar reiteradament els seus polítics predilectes. Fins i tot sospitaríem que aquests polítics -lladres, pocavergonyes, amb les mans enviscades fins al colze en la corrupció- són un espill exacte de moltes de les persones que hi confien.
El País Valencià, doncs, té un problema. Potser algun dia, al capdavall, sí que hauré de fer aquest llibre sobre Fabra. D'alguna manera, seria un homenatge als valencians que encara són honestos i encara creuen en la moralitat democràtica. Perquè començo a entendre Roberto Saviano.
