Només el rei ha demanat perdó

"Ho sento molt. M'he equivocat. No tornarà a passar"

Va ser notícia que el rei demanés perdó. La notícia hauria de ser que ningú més no ho hagi fet: l'equivocació reial pot haver irritat molta gent, pot haver desprestigiat la monarquia i pot haver ajudat a empitjorar la marca Espanya i, per tant, les perspectives dels espanyols, però molt indirectament. En canvi, hi ha hagut moltes accions i decisions que els han perjudicat molt directament. Així doncs, molts haurien de demanar perdó amb més motiu que el rei. Heus aquí la meva tria dels principals.

José María Aznar. Li hem d'atribuir tres pecats. El primer, gestar la bombolla. Va ser sota els seus governs que es va liberalitzar el sòl i que es va iniciar i desenvolupar la bogeria col·lectiva. La dècada prodigiosa (1997-2007), quan a Espanya es van fer més habitatges que a Alemanya, França i el Regne Unit junts, és una dècada fonamentalment d'Aznar, que no va retirar-se del govern fins l'any 2004. Va ser ell qui la va beneir amb el lema "España va bien " i van ser els seus governs els que van fer els possibles per inflar-la (per exemple, desgravant la compra d'habitatges i abaixant el preu de l'electricitat per sota del cost de producció). El segon error, tolerar l'allau d'immigrants sense els quals la bombolla hauria estat més lenta, ja que van proporcionar la mà d'obra i part de la demanda. Amb una de les taxes de natalitat més baixes del planeta, Espanya va guanyar cinc milions i mig d'habitants en aquella dècada: una llosa terrible quan ha esclatat la bombolla i la taxa d'atur s'enfila un altre cop als nivells del 1985 o el 1994. Contràriament a la imatge que el PP sempre ha volgut donar, els immigrants van entrar fonamentalment per Barajas sota l'atenta mirada de la Policia Nacional. Finalment, el tercer gran retret que li hem de fer és que la seva aposta estratègica per acostar políticament Espanya a l'eix anglosaxó anés acompanyada d'un indissimulat menyspreu envers la "vella Europa", aquella que ara voldríem que ens ajudés amb més entusiasme.

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, el "socialista a fuer de liberal ". És absurda la pretensió d'encolomar a aquest personatge la responsabilitat en solitari de la crisi financera: només va ser nomenat governador del Banc d'Espanya el juliol del 2006, quan els balanços de bancs i caixes regalimaven crèdits immobiliaris i quan el país estava plagat de grues. Ara bé, és evident que la gestió de la crisi per part de MAFO ha estat inepta i guiada pel fanatisme (liberal): va dictar moltes més conferències sobre la necessitat de desregular el mercat de treball (assumpte sobre el qual no tenia cap competència) que sobre la transparència i sanejament dels balanços de les entitats sota la seva tutela, i la seva prioritat des del primer moment va ser eliminar les caixes d'estalvis, com si el fet que no fossin privades fos la causa de tots els mals. El comportament de les caixes havia estat una part molt important del problema, però no cal ni dir que la seva transformació en bancs no ha solucionat res.

Esperanza Aguirre. La materialització contemporània d'una vella observació: la incompatibilitat entre la manera d'entendre l'exercici del poder a Espanya amb el liberalisme. Aguirre va polititzar una institució financera sistèmica fins a extrems dissortadament comuns a altres parts d'Espanya, però els líders de les quals no donaven lliçons de liberalisme a ningú. Aquesta institució, després d'absorbir altres caixes (amb l'inequívoc objectiu de construir una institució més gran que La Caixa) i transformar-se en banc ha esdevingut el principal maldecap financer que té Espanya i el primer projecte econòmic en què l'estat espanyol fracassaria des de la pèrdua de les colònies. Un problema la solució del qual escapa a la meva imaginació.

Carlos Dívar. Un dels màxims responsables de la judicatura, la peça més disfuncional de l'arquitectura institucional d'un país que s'enfronta a un terrible problema de deslegitimació de les institucions i dels polítics, declara que haver dilapidat 6.000 euros del contribuent en caps de setmana és "una misèria". Un símbol de l'Espanya dels alts funcionaris que han manat sempre, que amb el nou govern de Rajoy han pres el poder en primera persona i que identifiquen l'Estat amb ells i els interessos dels espanyols amb els propis.

José Luis Rodríguez Zapatero. Se l'acusa exageradament de no haver actuat amb diligència contra la crisi, però no va fer sinó el que havia fet Aznar: gaudir de la bonança i pensar-se que duraria sempre; quan va rebre ordres d'actuar va fer-ho ipso facto . Ara bé, va enemistar-nos gratuïtament amb els americans, com si mai més no haguéssim de necessitar ajut de ningú (que bé que li hauria anat a Brufau comptar amb l'amic americà!).

Faltarien dos grups, els catalans i els especuladors immobiliaris. Dels primers, certament que n'hi ha, de candidats; després de tot, les caixes catalanes (menys una) i la Generalitat agonitzen, i només catalans han gestionat les unes i l'altra. Per sort, els gestors de l'única institució financera sistèmica (La Caixa) han aprovat i ens han fet quedar bé a tots. Pel que fa als segons, són massa gent.