No es tracta tant de... sinó de...
La coordinació pot ser copulativa, disjuntiva o adversativa. Amb la còpula i, que és la que crea menys maldecaps, unim una frase a l'altra fent que se sumin, sense que la segona mani menys que la primera ni la qüestioni en cap sentit.
L'excés de copulatives dóna com a resultat una sintaxi telegràfica, d'encefalograma pla, perquè el pensament complex sorgeix del solapament i la contraposició: el joc de llums i ombres que creen les idees quan juguen i es barallen entre elles.
Els nexes disjuntius plantegen tria, tot i que la o és també sovint una i despistada i tolerant. "Els dies que feia bo sortien a passejar o anaven a la platja", i feien altres coses o totes dues, perquè la o dóna un cert marge de llibertat.
Els adversatius oposen una frase a l'altra, com si la segona retopés a la primera. Són dues veus que se sobreposen i creen una polifonia.
El però és un desacord parcial, que només matisa: "M'agrada, però es pot millorar".
El sinó , en canvi, desqualifica: "No es tracta d'això sinó d'allò". I com que sona ofensiu sovint l'atenuem escrivint :"No es tracta tant d'això com d'allò". El tant... com... , situat a la cruïlla de les tres coordinacions, és un nexe que fa els arguments subtils i sinuosos.
Últimament, però, trobo sovint "No es tracta tant d'això sinó d'allò", com si el redactor s'acabés de convèncer del que diu a mig escriure la frase. És un híbrid indesitjable que deixa el text descosit, perquè el lector no sap què fer amb aquest tant orfe de com .
