Nacionalització

Aquest clar antònim de privatització i més que dubtós sinònim d' estatització per a tots els que no identifiquen la seva nació amb el seu estat, és l'operació per la qual el poder públic assumeix l'administració d'empreses o negocis dels particulars.

Certa esquerra hi veu una estratègia clau en la transició del capitalisme al socialisme. Per a aquesta ideologia, l'objectiu final és convertir la producció que només busca profit egoista en producció dirigida a la utilitat pública: a cobrir necessitats.

Pot ser, per exemple, necessari nacionalitzar -o regular a canvi de subvencions- tots aquells serveis que han deixat de ser rendibles però cal subministrar per raons bàsiques de benestar i cohesió social.

Els moviments ecologistes la poden veure com una garantia que s'evitaran o compensaran els efectes negatius mediambientals que comporta la producció o consum d'un bé, en lloc de rentar-se'n les mans.

Es pot produir amb compensacions o sense. En aquest últim cas, es parla d'expropiació i sol anar acompanyada d'enceses invocacions patriòtiques i de demagògiques acusacions als antics propietaris.

Però la més humiliant és la que aboca diners de tots a impedir la fallida de negocis a qui ha fet invulnerables el fantasma dels riscos sistèmics. Comença amb una perversió: permetre a qui sabem que haurem de salvar que faci i desfaci sense un rígid control polític. I pot acabar en ironia sagnant: no exigir-li cap responsabilitat encara que marxi amb la butxaca plena.