Molta de calor

Un lector vol que expliqui per què no hem de dir "fa molt de vent", que a ell li sembla el més natural, sinó "fa molt vent" o "fa molt sol". D'entrada nego la major: d'on ho treu que no es pot dir "fa molt de vent"? Naturalment que es pot dir i escriure!

Sí que és veritat que la preposició de és opcional i més aviat tendeix a retrocedir, en part per pressió del castellà però també per una evolució interna. De fet, podem dir que el de té un ús defectiu, és a dir, aguanta en masculí singular però ja és bastant insòlit en femení o en plural.

"Fa molt de fred" sona normal, però "Fa molta de calor" o "Hi havia moltes de cases" només se sent en els dialectes que, com el mallorquí, tenen més trets de la llengua antiga. En la majoria, la concordança del plural i el femení inhibeix el de.

Això mateix passa amb molts quantitatius. En el cas de bastant, el femení no va ser normatiu fins al 2011, després de ser usat i reivindicat per autors de prestigi com Espinàs.

Però el que ben pocs tenen clar és que hi ha una forta incompatibilitat entre bastanta i de. En estàndard, es diu bastanta terra i bastant d'aigua i no bastanta de terra i bastant aigua.

I un cas que també suscita dubtes és el de res en oracions negatives, interrogatives i condicionals seguit d'adjectiu qualificatiu.

Sembla que en aquest cas no hem d'ometre mai de i que els equivalents genuïns de "No espero nada bueno" o "No tiene nada interesante que hacer" han de ser "No espero res de bo" i "No té res d'interessant a fer".