Mimar i mimetitzar
Em pregunta un redactor si pot escriure mimetitzar . Li demano que per què m'ho pregunta. "Perquè l'he buscat al diccionari i no el trobo?", em diu.
Em surt de dir-li "¿I no en tens prou trobant-lo al diccionari que, com a parlant competent, tens al cap?", però em limito a contestar: "Sí, ho pots escriure".
Tot i que mimetitzar no és en cap diccionari, és un verb que el parlant competent coneix i sap utilitzar. Respon a una aplicació correcta de les regles morfològiques del català. De mimètic , com de profètic o sintètic , podem fer un verb acabat en -itzar .
En cap diccionari català no hi ha, ni hi pot haver, totes les paraules morfològicament possibles de la llengua. Perquè una paraula hi sigui, s'ha d'usar, ha de ser moneda en curs.
Mimetitzar ho és, i no en qualsevol mercat. En trobo uns quants, per exemple, a les publicacions de l'IEC i en una definició del Termcat. En forma pronominal és molt pròxim a camuflar-se : certs insectes es mimetitzen amb l'entorn. Però té també un ús transitiu sinònim d' imitar .
És, però, un imitar més intens i radical. Algú dirà que ja tenim mimar , però l'ús d'aquest verb en el sentit -encara no normatiu- de fer afalacs l'inutilitza per a aquesta missió.
Si mimo algú, ningú no entén que l'imito. Em mimo prenent cava per esmorzar, no pas vestint-me de verd en una selva. El superassenyat Diccionari d'ús dels verbs de Ginebra-Montserrat ja només admet aquest mimar . Seria bo que el DIEC també l'admetés i, de retop, entrés mimetitzar .
