Merci, gràcies, mercès: de res, no s'ho val
Voler-ho etiquetar tot de correcte o incorrecte acaba fent tenir una relació neuròtica amb la llengua. S'expressa bé qui sap tri ar la forma més adequada per a cada situació, i poc que podrem triar si el filtre normatiu se'ns carrega bona part del que diem. Un català més ric és també un català amb més registres. Confondre incorrecte amb informal expulsa de l'estàndard gran part d'un col·loquial que avui, per exemple en ficció, és imprescindible.
El català correcte pot dir gràcies i mercès. Un gràcies neutre que sempre fa el fet i un mercès que, tret d'ocasions molt solemnes, so na arcaic i una mica pedant. Però a gran part de Catalunya, sobretot a l'àrea de Girona, es diu un merci copiat del francès pronunciat pla i amb e oberta. El merci treu importància a l'agraïment. És com un gràcies de col·lega. Ja l'admeten TV3 i el D62 però fins que no l'ad meti el DIEC durà l'estigma d'incorrecte. Un estigma que ja ha fet retrocedir tantes marques d'informalitat que ara el català té problemes perquè els diàlegs sonin autèntics.
Pel que fa a les respostes, merci és tan informal que gairebé no en demana, gràcies convida a un discret de res i, si algun dia ens diuen mercès , sempre podem quedar bé amb un no es mereixen. Pas de quoi i no hay de qué ens empenyen a un poc genuí no hi ha de què, però tenim no s'ho val , que si bé per falta d'ús sona una mica postís, potser encara som a temps de recuperar.
