Mai cap concessió
1 . “ALGUNES COSES”. Diumenge passat el president Rajoy, davant la perplexitat del seus, es va treure de sobre la qüestió de la corrupció amb una frivolitat històrica: “Són algunes coses que s’han produït en els últims temps”. L’endemà, el que va ser número dos d’Esperanza Aguirre, Francisco Granados, i cinquanta-una persones més van ser detinguts per una trama de corrupció, amb ramificacions en altres comunitats, que bé es podria anomenar el 3 per cent de Madrid. Si tingués sentit del ridícul, Mariano Rajoy no es podria ni mirar al mirall. Un president del govern no pot ser tan lleuger en una qüestió que està amenaçant seriosament el sistema polític. Però Mariano Rajoy aplica la tecla més fàcil, la del populisme i la demagògia que tant critica: cop de bastó al sobiranisme català. Dubto que enganyi ningú, perquè la ràbia social per la passivitat de Rajoy davant la corrupció és molt gran. Però són els reflexos de sempre: en cas de dificultats, ser dur amb Catalunya sempre dóna rèdits en un sector de l’electorat.
Dilluns al vespre el PP anunciava, amb nota oficial, la posada en marxa del procés d’impugnació del nou 9-N. Probablement Rajoy ho hauria fet igualment, però l’intent d’utilitzar-ho per desviar l’atenció d’un problema que ja fa temps que apunta directament a ell dóna idea del concepte de responsabilitat que té. Qualsevol persona amb sentit comú deixaria passar el succedani de consulta del 9-N, que difícilment aportarà res al que ja sabem: la demostrada voluntat d’un sector de la ciutadania catalana d’emprendre un altre camí. No fer res equivalia a restar-li importància, amb efectes molt menys mobilitzadors que agafar-s’ho a la tremenda. Però Rajoy havia d’impugnar-ho. No podia fer altra cosa. És la seva cultura, forma part de certa idea espanyola del poder: no fer mai cap concessió. No permetre que mai ningú pugui pensar que has perdut, ni que sigui en un partit no oficial. En la cultura política del PP, negociar no vol dir pactar sinó fer claudicar. I només un president molt fort es podria permetre un gest contemporitzador. Rajoy és molt feble. I sap que si no impugnés el 9-N els seus no el deixarien viure.
2 . SENSE ATRIBUTS. Els juristes i els economistes estan monopolitzant el debat públic. I em temo que per aquest camí ens quedarem sense ànima. Tots els oficis tenen la seva filosofia espontània. La dels juristes és creure que la llibertat és la llei, principi i final de tots les coses, com si només fos real allò que és legal. Els economistes tendeixen a creure que el comportament humà es guia per criteris estrictament econòmics comptants i sonants i, per molt liberals que siguin, segueixen aferrats a la vella doctrina de la determinació econòmica en primera instància. Però els humans som els únics animals capaços de crear ficcions (com el dret i l’economia) i creure-hi com si fossin reals, i, per tant, els marcs legals de convivència han de ser capaços d’assumir aquesta complexitat, i l’economia de les necessitats i dels desitjos no es pot reduir a les lleis del creixement econòmic. Alguns esperaven que el procés de globalització generaria homogeneïtat i simplificació i arreu hi ha senyals de fragmentació i multiplicació de noves formes i experiències de vida. En realitat, el que expressa aquesta preponderància dels juristes i dels economistes és la crisi de la política institucional, impotent i mancada d’autonomia. Els projectes polítics van escassos i els pocs que hi ha surten de les perifèries, no del centre del sistema, com és el cas de Podem i de l’independentisme català. Davant la incapacitat de dibuixar perspectives de futur mitjanament atractives per als ciutadans, els governants converteixen la legalitat en un parapet i les lleis inexorables de l’economia en un destí. I l’home en un ésser sense atributs.
