Llocs on anar / llocs que visitar

Si em trobo escrit "Tenim molts llocs on anar" o "Tenim molts llocs que visitar" tendeixo a convertir-ho en "Tenim molts llocs per anar" i "Tenim molts llocs per visitar". Però són dues correccions diferents: la primera és estilística i opinable, mentre que la segona és del tot imprescindible.

I ho és perquè en català una oració de relatiu introduïda per que no pot ser d'infinitiu. Podem tenir, doncs, temes de què (o dels quals) parlar però no pas temes que estudiar.

Alguns autors, com Joan Solà, veuen poc genuïnes totes les relatives d'infinitiu, però com explica Àlex Alsina a la Gramàtica del català contemporani (pp. 2414-2415) hem de distingir entre les que són només adequades a certs registres i les que són sempre incorrectes.

Per exemple, la que em trobo a la cinquena ratlla del Jo confesso de Cabré ("De sobte havia entès [...] que mai no havia pogut [...] comptar amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions") la considero adequada al registre literari a què pertany.

En canvi, no hi ha cap dubte que escriure "Tinc moltes coses que fer" en comptes de "per fer" o "a fer" és un flagrant castellanisme en qualsevol context, tot i que frases així cada dia es diuen i s'escriuen més a causa de la pressió del castellà però també del paral·lelisme amb les interrogatives indirectes, en què tan correcte és "No sé on anar" com "No sé què fer" o "No sé què visitar".

Però resistir aquesta pressió no ens hauria de portar a l'altre extrem: afirmar -com feia jo mateix, massa alegrement, l'agost del 2009- que el català, a diferència del castellà, no permet els relatius amb un infinitiu.

Ara bé, crec que sovint val més prescindir-ne.