L’impacte econòmic total de la independència
Fa pocs dies la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar un informe que analitza l’impacte econòmic de la possible independència de Catalunya sobre el comerç bilateral entre Catalunya i Espanya. Segons l’esmentat informe, si la independència es produeix de forma pactada, aquest canvi no té per què afectar necessàriament els fluxos i saldos comercials entre les dues economies. Ara bé, l’informe també valora els efectes econòmics sobre el comerç en un escenari conflictiu (boicot comercial, efecte frontera, imposició d’aranzels per sortir de l’àmbit comercial europeu). L’informe considera que en un escenari altament conflictiu el comerç bilateral entre Catalunya i Espanya podria caure entre el 20% i el 30%, cosa que suposaria una davallada d’entre el 2,3% i el 3,4% del PIB. Si el grau de conflicte és moderat, amb una caiguda del 10% del comerç, el PIB es reduiria en un 1,1%.
No entraré a comentar si l’anàlisi i les xifres em semblen plausibles. El que voldria destacar és que no es poden presentar aquests resultats sense tenir en compte el guany fiscal que tindria la independència de Catalunya per la desaparició de l’elevat dèficit fiscal. Segons els càlculs que he realitzat amb la professora Marta Espasa, si del 2006 al 2010 Catalunya hagués estat un país independent i hagués mantingut el mateix sistema fiscal, pressió fiscal, volum de despesa i nivell de serveis públics que va tenir dins de l’estat espanyol, el guany fiscal de la independència (després d’haver comptabilitzat el cost de les noves estructures d’estat) hauria estat d’entre 12.000 i 16.000 milions d’euros anuals, la qual cosa vol dir entre el 6,4% i el 8,6% del PIB. Per tant, aquest guany compensaria amb escreix l’esmentada davallada del PIB per raons comercials. A més, el guany fiscal seria anual, mentre que segons l’informe esmentat la caiguda del PIB per la reducció del comerç es donaria en un període de tres a cinc anys.
D’altra banda, el guany fiscal de la independència també tindria un efecte multiplicador sobre l’economia catalana. El guany fiscal es podria dedicar a incrementar la despesa pública i/o a rebaixar els impostos. L’increment de la despesa pública (o la rebaixa d’impostos) augmentaria el consum i/o la inversió, la qual cosa generaria un efecte positiu sobre l’economia, incrementant la seva capacitat productiva i creant nous llocs de treball. Tindria, per tant, un efecte multiplicador sobre l’economia superior a l’impacte inicial del guany fiscal.
A més a més, també tindria un efecte positiu sobre l’economia la despesa addicional que hauria de realitzar la Generalitat com a conseqüència de la creació de les noves estructures d’estat que ara no existeixen o del reforçament de les que ja existeixen, ja que aquest fet suposaria un increment de treballadors en el sector públic.
Cal també considerar l’impacte que la generació d’ocupació i d’activitat econòmica generaria sobre els ingressos de la Generalitat a través de més recaptació impositiva. És a dir, l’augment de l’ocupació tindria un impacte directe en la base imposable de l’IRPF en forma de rendiments del treball més elevats. L’augment de l’ocupació, i, per tant, de les rendes de les famílies, ocasionaria igualment un impacte sobre el nivell de consum intern i, conseqüentment, sobre la recaptació de l’IVA, i així successivament en tots els impostos. De fet, a Espanya s’estima que un increment de l’1% del PIB suposa un increment de la recaptació impositiva de l’1,2%.
Un altre factor a tenir en compte és que la independència aportaria al govern català molta més capacitat de poder de decisió a l’hora de dur a terme les diferents polítiques econòmiques, la qual cosa té una incidència decisiva sobre el creixement econòmic. Precisament, un dels problemes greus de l’economia catalana ha sigut que les decisions que ha pres el govern espanyol no han respost a les necessitats de la societat catalana, sinó tot el contrari. Aquesta manca de poder de decisió ha estat una llosa per al creixement econòmic perquè ha reduït de manera important el seu potencial. Que una Catalunya independent pogués dissenyar les seves pròpies polítiques (fiscal, laboral, financera, d’infraestructures, educativa, etc.) és, sens dubte, un benefici intangible que tindria una repercussió directa i positiva sobre el PIB català. Òbviament, l’efecte dependria de com aquestes polítiques es dissenyessin, però només el fet d’adequar-les a les necessitats del territori ja seria un factor de millora considerable.
Amb tot això, no vull dir pas que el camí cap a la independència siguin flors i violes. És evident que la creació del nou estat pot comportar certs costos a curt termini vinculats a les incerteses del mateix procés, però no té per què fer-ho en el mitjà i llarg termini, ans al contrari. En aquest cas, no hi ha dubte que els beneficis del canvi superarien amb escreix els costos.
