L’home que es va saltar la llei

QUÍMICA. Adolfo Suárez González va entrar en política amb camisa blava, però després de la mort de Franco es va fer un lloc entre els aperturistas, amb tant d’èxit que el rei li va confiar la feixuga tasca de pilotar el trànsit de la dictadura a la democràcia. Va ser un disgust terrible per a Manuel Fraga, que es considerava predestinat per a tal comesa. Però el seu nomenament tampoc va agradar a l’oposició democràtica. Pocs mesos després de prendre possessió, el jove president va concedir una entrevista al Paris-Match i, en ser preguntat per la possibilitat d’instituir l’ensenyament en català, va respondre el següent: “ Seamos serios: no pretenderán que en la aulas se enseñe química nuclear en catalán ”. Aquest és el mateix home que, tot just un any després, va restaurar la Generalitat republicana i va obrir el camí cap a la recuperació de l’autonomia. Havia canviat de parer? Segur que no. Més aviat hauria preferit que Catalunya i el català haguessin sucumbit als 40 anys de repressió franquista; tindria un problema menys per resoldre (i n’hi quedaven uns quants). Però Suárez era un polític de raça, intentava jutjar la realitat i l’equilibri de forces, i va actuar en conseqüència.

TARRADELLAS. Davant de la força del catalanisme al carrer, i la victòria del PSC i el PSUC a les primeres eleccions generals (totes dues formacions exigien el restabliment de l’Estatut de 1932 i el retorn de l’exili de Josep Tarradellas), Suárez va entendre que la transició espanyola estava en perill si no afrontava la qüestió catalana. Com que l’aterria la perspectiva d’un govern autònom format per socialistes i comunistes, va optar per la via Tarradellas. Va pensar, encertadament, que era millor un president de la Generalitat que li degués el càrrec a ell que no pas un altre que tingués darrere el sufragi popular. Però aquesta opció també era arriscada, perquè significava reconèixer una institució republicana i posar-hi al capdavant “ un rojo y un vencido ”, tal com el va qualificar el capità general de Catalunya. Tot just havia arrencat el procés constituent, i l’estat espanyol es regia pels Principios Fundamentales del Movimiento. Però això no va ser un obstacle per al president: va decidir saltar-se la llei i restituir el poder autònom català a través d’un simple decret que anul·lava la derogació de l’Estatut, dictada per Franco el 1938.

REALITAT. Suárez va decidir fer exactament el contrari que l’actual govern espanyol. És a dir, va canviar la llei per adaptar-la a la realitat i a la voluntat democràtica dels catalans. Podria haver fet servir el marc legal com a coartada i com a barrera, però va decidir ser realista, no pas per convicció, sinó per la força de la reivindicació catalana; si no actuava, posaria en risc el complicadíssim procés de reforma que el govern espanyol estava tirant endavant sota l’atenta mirada de l’exèrcit. Ara que la seva figura està rebent elogis desmesurats per part de molts dels que van contribuir a defenestrar-lo, voldria recordar Suárez, sobretot, com un polític que va voler exercir com a tal. Tots els que avui repeteixen que el respecte a la legalitat vigent passa per davant de tot no tenen dret a omplir-se la boca amb grans elogis a l’expresident moribund. El seu referent no hauria de ser Suárez, sinó Arias Navarro, l’home que va intentar perpetuar el franquisme adduint que la democràcia pluralista era il·legal.