L'altre

De tant en tant està bé sentir-se l'altre, posar-se en la seva pell i notar què és ser el diferent. Viure la desconfiança i el recel. Notar una mirada altiva lliscant-te per la pell, creure que els riures que es dispersen rere teu els has motivat tu i adonar-te que estàs caminant més ràpid del compte per una por sense motiu, només perquè, ara, tu ets l'altre.

De tant en tant està bé sentir-se com l'altre, ni que sigui durant els 5 dies que fas de vacances. Ser el raro, el diferent. Ser el blanquet de les bermudes i els tirants que xucla begudes gasoses i llueix ulleres de sol de colors estridents i ser-ho enmig de burques, mocadors i sandàlies de cuir. Sentir una desubicació tan gran que et vinguin ganes d'explicar-te, de dir qui ets, de cridar alt i fort que malgrat el que puguin pensar ets una bona persona, que respectes la seva cultura i que tu també tens un pare i una mare a qui estimes. Que tu també vols que al final del dia no hagi passat res de dolent i que tu també creus que les coses serien més fàcils si deixéssim de veure només el que ens diferencia i comencéssim a valorar també el que ens fa iguals. Però res d'això passa i només el temps, la confiança i la capacitat d'empatitzar farà que un dia, de sobte, ja no acceleris el pas quan es faci fosc i siguis l'altre.

No m'ha agradat sentir-me l'altre durant els dies que he estat fora, no m'ha agradat creure que em miraven malament o que pensessin que jo era pitjor que ells. M'he sentit insegura, petita i poruga. Tinc la sensació que no han sabut veure qui sóc.

En aterrar a l'aeroport del Prat vaig veure al meu costat un noi amb túnica blanca i sandàlies que baixava del mateix avió que jo. Semblava perdut i aterrit. Me'l vaig mirar i em va mirar. I durant aquell instant no vaig saber qui era l'altre, si ell o jo.