L'altra cara de 'tots' i 'tothom'
LA CARA CONEGUDA sobre l'ús dels pronoms tots i tothom és la que deriva directament de la definició que en fa el DIEC i altres diccionaris: diu que tothom vol dir "tota la gent" i que, en canvi, tots significa "totes les persones de què es tracta".
Basant-se en això, diferents manuals i llibres d'estil -per exemple, l'ÉsAdir- han qüestionat la seva sinonímia i han deixat entendre que era incorrecte l'ús de tothom per referir-se a un grup específic i el de tots com a referent universal.
Però Albert Jané, un dels divulgadors d'aquesta distinció, mai l'ha considerat taxativa. I, de fet, en un article del 2005 recull diversos exemples trets d'un dietari de J.V. Foix en què tothom es refereix a un grup concret: "Tothom, al veïnat, té por".
En el mateix article, Jané també esmenta l'exemple més paradoxal i normatiu de tots en sentit universal. Paradoxal perquè apareix al DIEC després de l'esmentada definició: "Tots hem de morir un dia o altre". I acaba concloent que tots i tothom són sovint intercanviables.
Malgrat les seves sàvies reflexions, el que sura en l'inconscient de l'usuari conscienciat és que tots per tothom sovint és un castellanisme i, com sol passar quan un apunt d'estil cristal·litza en forma de recepta identitària, aquest saber mal paït provoca ultracorreccions.
I és que, de fet, la diferència crucial entre tots i tothom és que tothom és presoner de la 3a persona i, per tant, d'un cert distanciament emocional. I és justament aquest tret distintiu -indiscutible i gramatical- el que un ús abusiu de tothom s'està carregant.
Avui és habitual llegir "Actors que ens agraden a tothom" o "Temes que ens interessen a tothom", obviant que l' ens de primera persona bloqueja l'aparició de tothom i obliga a recórrer a tots. I, alerta, que ja em començo a trobar "Tothom pensem igual".
