Instants lleugers

Plegar mitjons fins que només ens quedin els desaparellats. Pelar mongetes tendres, traient-ne les dues puntetes i obrint-les per la meitat. Posar ordre al calaix dels records i rellegir les cartes que vam escriure fa tants anys, i comprovar que, més o menys, ens preocupen les mateixes coses. Jugar a buidar nous sense trencar-les, com si preparéssim els guarniments per als plats del millor xef del món. Recollir pedres en una platja freda i, de cada 3, tornar-ne una al mar. Revisar els àlbums de fotos dels nostres pares i els nostres avis i buscar-hi els nens que s'hi amaguen.

Comprar un llibre per pintar amb aquarel·les i fer-ho i embrutar-nos les mans. Escoltar un avi explicar com es guanyava el jornal i quedar-nos embadalits amb la poca cosa que necessitava per riure. Podar un bonsai amb la il·lusió d'un nen i el respecte d'un monjo budista. Escoltar velles cintes de casset amb etiquetes escrites a mà i cançons tallades en el millor moment. Començar un trencaclosques sense voler-lo acabar, i acabar-lo, tard o d'hora. Llegir poesia en veu alta i escoltar-nos i emocionar-nos. Passejar per passejar i acabar descobrint una façana, una rajola o un fanal que no havíem vist mai abans al nostre carrer. Taral·larejar la cançó de bressol que ens cantaven quan érem petits i quedar-nos adormits a mitja estrofa.

Són, aquests, petits instants lleugers, ingràvids, sense pressa. Moments nostres i de ningú més. Tan necessaris com sovint obviats. Són instants plens de normalitat, de no-res, de silenci. De tant en tant, ara mateix potser, abans d'acabar aquesta columna, tanqueu el diari i busqueu un instant lleuger: poseu-hi tota la vostra atenció i gaudiu-lo. Quan acabeu, ja continuareu llegint i, si ha funcionat, alguna cosa haurà canviat, possiblement a millor.