Inadequació al registre
Ser corrector t'exposa a una fatal pregunta: "Això és correcte o incorrecte?" Allà on tu veus molts colors t'exigeixen que diguis si és blanc o negre. I si alguna vegadat'atreveixes a apuntar "Seria adequat en un registre...", et tallen en sec: "No t'enrotllis: és correcte o no?"
El criteri de l'adequació al registreés subtil i complex. Va més enllà de la correcció. Diuen els comunicòlegs que és el gran secret per resultar simpàtic. Però la inadequació té també té les seves funcions i virtuts. En posaré un exemple.
A principis dels 70, amb 12 o 13 anys, em va arribar a les mans un petit pamflet subversiu on Xirinacs explicava, fil per randa, una breu detenció a la comissaria de la Via Laietana. Me'n va quedar gravada una frase: "M'etzibà una puntada a les parts, ambdues".
Em va colpir el brutal contrast entre la violència del fet i la culta i elevada manera de descriure'l. La inadequació -no ho nego- tenia el seu efecte còmic. Molta punteria hauria hagut de tenir l'agent perquè el pronom explicatiu fos necessari.
Però amb el temps he pensat que el que pretenia Xirinacs no baixant del registre noucentista de Carner ni a les clavegueres dels germans Creix, era, en el sentit més literari, no posar-se a la seva altura.
Ser pacifista exigeix una actitud tan antinatural, tan salvatgement civilitzada, com no respondre a l'odi amb odi. El primer tallafoc és el llenguatge: sentir una patada als collons però dir-ne puntada a les parts; i afegir, amb flegma de britànic, ambdues .