"Ha rigut, el nen"
Pocs lectors dubten que, en la frase del títol, després de rigut cal que hi posem una coma. Té dues unitats entonatives: primer diem Ha rigut i, després, com un eco, el nen. Si la pronunciem sense fer cap inflexió tonal, és agramatical.
La coma cal perquè es trenca l'ordre habitual de la comunicació, que és partir d'informació sabuda -del tema de conversa- per afegir-n'hi de nova -tècnicament, se'n diu rema-. L'ordre tema-rema no porta coma. El rema-tema, en principi sí.
La majoria de verbs expressats en forma personal, com ha rigut , exigeixen que el subjecte sigui tema. Només diem "Ha rigut" si estàvem parlant de qui riu, si era tema. Per tant, si el subjecte segueix el verb, l'ordre sol ser rema-tema i cal coma.
"El nen ha rigut" és tema-rema. "Ha rigut, el nen" és rema-tema. I això té el seu paral·lel entonatiu: al final del rema l'entonació puja una mica i, si després ve el tema, es diu en to més baix, com un eco: l'eco que repeteix una informació sabuda.
La pregunta del tast de divendres "Ha canviat molt el país?" té dues interpretacions. Pot preguntar si, per exemple, Pujol ha canviat molt el país. Llavors el país és l'OD i no cal afegir cap coma a la frase.
Però, en absència d'un context, la interpretació més lògica és que pregunti si el país (subjecte) ha canviat molt i llavors calia escriure "Ha canviat molt, el país?"
Però, com que és una pregunta, el país , l'eco, també puja i difumina la ruptura entonativa. I si és més curta, "Què diu el Joan?", es pot obviar la coma.
