Abans a Gibraltar que a Madrid
1. "Un millar de empresas catalanas han movido su sede [a Madrid] huyendo de la asfixia lingüística, fiscal y regulatoria que impone la Generalitat".
(Editorial de l' Abc , 20/8/13)
El conseller d'Economia de la comunitat autònoma de Madrid, Enrique Ossorio, declarava: "Más de 1.000 empresas han trasladado la sede social de Cataluña a Madrid en los últimos tres años a causa de las políticas de atracción de empresas adoptadas por nuestra comunidad autónoma ".
El tractament que en feia l' Abc està resumit en la cita que precedeix aquest article. La Gaceta titulava en portada " El dinero catalán huye a Madrid " i hi explicava que " La deriva independentista de Artur Mas [...] obliga a miles de sociedades a huir ". Expansión era més subtil, però no podia evitar l'expressió " se fugan de Cataluña ".
El primer que salta a la vista és que, mentre que el conseller Ossorio justificava els desplaçaments per l'encert de les polítiques madrilenyes, els diaris esmentats ho feien pel desencert de les catalanes. Quina explicació és la correcta? Cap de les dues. Vegem per què.
En primer lloc, i com ja han destacat d'altres (per exemple, Germà Bel a La Vanguardia el 27/8/13), perquè les comunitats autònomes que més proporció de seus empresarials han vist traslladar-se a Madrid en els últims tres anys han estat, de més a menys, Castella-la Manxa, les Balears, el País Valencià, Castella i Lleó, i només després Catalunya. És a dir, si acceptéssim que les empreses fugen de Catalunya pel desencert de les seves polítiques, hauríem de concloure que les de mig Espanya són encara més desencertades.
En segon lloc, perquè el trasllat de seus socials des de Catalunya a Madrid no és un fenomen nou, ni ha experimentat cap acceleració en els darrers tres anys. Per exemple, la presidenta de l'Associació Madrilenya de Directius Catalans declarava el 20/12/2008 que " se percibe que un gran flujo de empresas catalanas están trasladando su sede [...] a Madrid ". De fet, aquest assumpte era un clàssic de les anàlisis econòmiques catalanes abans de l'estat de les autonomies i ho ha seguit sent fins avui. En definitiva, se'ns demana que acceptem que les polítiques catalanes no només són desencertades ara, sinó que ho han estat sempre; fins i tot quan no n'hi havia.
En tercer lloc, perquè la dinàmica de trasllat d'activitat econòmica des de qualsevol punt d'Espanya a Madrid tampoc no és un fenomen nou. Si comparem el pes econòmic que tenien les diferents comunitats autònomes espanyoles el 1980 amb el que tenien el 2010 (abans, doncs, de la " deriva independentista "), descobrim que l'única comunitat que ha guanyat pes significativament és la de Madrid, en una proporció que més que sextuplica (sí, ho ha llegit bé: multiplica per sis) la de la segona (Andalusia).
Òbviament, l'única interpretació plausible d'aquestes dades és que hi ha una força centrípeta en l'economia espanyola que és independent de qui governa i com a cada lloc. De fet, el mateix Germà Bel ha explicat amb claredat quin és aquest corrent de fons: la política de l'estat espanyol del segle XVIII ençà. Recordem que ja Carles III, el primer rei industrialista, va ser conegut popularment com "el millor alcalde de Madrid".
En definitiva, la lectura que han fet certs mitjans de les xifres aportades pel conseller Ossorio o bé és producte de la més elemental desinformació o bé respon a un pur frau informatiu en el marc de la guerra ideològica que es lliura al voltant de l'independentisme català. Ja fa temps que va quedar clar que, almenys per a alguns, en aquesta guerra tot s'hi val.
2. " No me veo capaz de continuar invirtiendo en España. O cambian las cosas, o lentamente nos iremos marchando. Y no me iré a Madrid. Antes que a Madrid me voy a Gibraltar. Pero hay sitios mejores ".
(Víctor Grífols, 22/11/12)
Des d'un punt de vista espanyol, la qüestió rellevant no és que les empreses catalanes traslladin la seu a Madrid, sinó què s'ha de fer perquè s'inverteixi aquí o allà, perquè amb un 27% d'atur i amb unes perspectives sinistres pel que fa al futur del seu estat del benestar, el menys que es pot dir de l'estat de l'economia espanyola és que és crític. Malgrat això, en comptes de proposar un projecte engrescador per a tothom, almenys una part de la classe dirigent espanyola es dedica a lliurar una batalla interna contra uns espanyols. Ara toca els independentistes. Abans van ser el maçons, els rojos, els feixistes, els carlins, els liberals, els afrancesats, els moriscos i els jueus. Es tracta d'una peculiar constant de la història d'Espanya, i potser la raó profunda per la qual aquest país sembla condemnat a una permanent decadència.
