Fons i fondo
La pressió del castellà arrossega fons a fondo ; i la por instintiva al castellanisme, fondo a fons . Per poc o massa, amb fons i fondo hem perdut la carta de navegar.
D'entrada, la distinció ens pot semblar trivial. Fons , un substantiu que s'escriu igual en singular que en plural, designa la part més inferior o interna d'una cosa.
Parlem del fons del mar, el fons d'una caixa, el fons d'una persona, el fons d'un llibre (oposat a la forma)...
Fons també pot fer referència als diners disponibles. I així, si ens quedem sense fons, fem un fons comú i, quan ens en sobren, els posem en un fons d'inversió que, si cau en picat, ens pot fer tocar fons.
Un bon truc per no equivocar-se és tenir clar que amb preposició al davant sempre serà fons i no pas fon do . Posem música de fons, tenim el lavabo al fons a la dreta i podem conèixer algú a fons.
Fondo és un adjectiu sinònim de profund que sol traduir el castellà hondo . Un plat o un pou poden ser fondos i podem sentir un malestar fondo. Però també és, i aquí és on ve el maldecap, un adverbi que vol dir de manera profunda .
Contra fondo hi conspira el tabú que pesa sobre els mots acabats en o àtona. I això fa que molts trobin que és més correcte respirar a fons que respirar fondo .
Però així com hem d'analitzar un tema a fons (en profunditat, d'una manera gens superficial), hem de respirar, llaurar o cavar fondo (amb profunditat, anant cap avall d'una manera més física que no pas figurada).
