"Em semblava més bé continuar que pas jubilà'm"
AQUESTA FRASE de Josep Torrent -un banyolí que dijous es va jubilar als 85 anys, després d'haver-ne treballat 73 i haver-ne cotitzat 68- té tres usos lingüístics remarcables: 1) més bé en lloc de millor; 2) pas en lloc de no pas, i 3) jubilà'm en lloc de jubilar-me.
Em centraré en el segon: aquest pas sense no en una oració comparativa. Jo el coneixia del Baix Camp, però ignorava que també fos viu als parlars gironins, com ara confirmo veient-ne diverses aparicions a Solitud de Víctor Català.
L'adverbi pas prové del nom pas. A partir d'un antic "No camín pas", en què encara volia dir un pas -una distància molt curta-, va passar a ser un reforç de la negació que alguns dialectes catalans comparteixen amb l'occità i el francès.
La norma actual, però, condemna com a gal·licisme l'ús del pas sense el no i l'ús del no (...) pas com a sinònim del no. Per tant, no admet no (...) pas com a simple negació, objectiva i neutra, sinó com a negació subjectiva i connotada.
"No m'ha agradat pas", per exemple, només és genuí si nega una suposició; si és la resposta a algú que suposava que m'havia agradat. L'únic cas en què afegir pas no altera el sentit és l'esmentada estructura comparativa.
En efecte, "Fa més fred que ahir / que no ahir / que no pas ahir" volen dir el mateix, i totes tres formes són correctes. Però jo diria que la segona és avui la menys usada, la que sobta més.
Quan el no no comporta un canvi de sentit diem que és expletiu. I jo em pregunto si és el fet que sigui expletiu -i, per tant, prescindible- el que explica que en dialectes força allunyats optin per una quarta forma: "que pas ahir".
Sigui com sigui, com tantes altres formes que l'estàndard i la normativa no acullen -pel seu inevitable criteri selectiu-, aquest que pas tan gustós està ara en procés d'extinció.
