Elogi de la intuïció (i 2)
El desprestigi del català que ara es parla, en part plenament justificat, fa que alguns -amb unes nocions de llengua mal païdes- es vegin amb cor de qüestionar frases que són impecables.
La inseguretat és tan general i la norma, de vegades, tan artificiosa que l'argument "Això sempre s'ha dit i, en canvi, això altre sona raríssim" ja no convenç, encara que hi recorri una intuïció molt afinada.
Aquesta desconfiança en tot el que sabem pel simple fet de ser parlants nadius crea situacions grotesques, com la que va viure fa unes setmanes una amiga i excel·lent correctora.
Em va trucar angoixada perquè els de l'editorial per a la qual treballa li estaven tirant la cavalleria per sobre pel títol d'un llibre on, segons ells i a instàncies del criteri d'un assessor, havia deixat una terrible falta que obligava a tornar-lo a imprimir.
El títol era, més o menys, Què és la menopausa i per què no li hem de tenir por. I la terrible falta: que el li hauria de ser en . "El li no el vaig veure!", lamentava la meva amiga amb el to tràgic d'haver atropellat algú.
La vaig tranquil·litzar fent-li saber que si jo m'hagués trobat per què no n'hem de tenir por ho hauria canviat per per què no li hem de tenir por.
"Així a tu et sona bé tal com ho vaig deixar?", va dir com qui veu la llum al final del túnel. "I a tu?" "Sí, esclar. Per això ho vaig deixar". "Doncs per què et deixes intimidar per gent que sap molta menys llengua que tu?"
De la mateixa manera que puc dir a ell no li tinc por , puc personificar un concepte i dir a la menopausa no li tinc por . Però el més important és que tant no en tinc por com no hi tinc por sonen molt estranys quan no ens hem deixat atrofiar la intuïció per l'obsessió de fer-ho diferent del castellà.