Elogi del militant
REGENERACIÓ. A ningú no li agrada com funcionen els partits polítics; a mi tampoc. Però seguint la veta de Churchill, podríem dir que els partits són les pitjors eines de la democràcia representativa exceptuant-ne la resta. Si més no, jo no conec cap alternativa satisfactòria, ni crec que cap país mínimament seriós hagi trobat una fórmula que permeti articular la participació dels ciutadans en la política sense passar per aquest carregós filtre organitzatiu. Per tant, em sembla que el gran debat de la regeneració democràtica no passa per afeblir els partits, sinó per fer-los més pròxims als ciutadans, que n’han de garantir el control. Les eleccions de candidats a primàries, les figures de militància light com els “adherits” o els “simpatitzants”, i la inclusió d’independents en les llistes electorals van en aquesta direcció, i potser algun dia les sabrem arrodonir amb una llei electoral catalana que vinculi més directament els electes amb els electors.
RISCOS. Tot això està molt bé, encara que conté molts riscos. El primer és que la pluralitat interna d’un partit sovint és una excusa per al guirigall, la informalitat i les capelletes. El segon és que unes eleccions primàries obertes -com les del PSC de Barcelona- poden esdevenir un espectacle de mercadeig de vots molt poc edificant. El tercer és que l’opció de situar independents a les llistes dóna avantatge a les cares conegudes per davant de militants de base que potser han estat fent una honesta feina de formigueta portes endins, sense cap reconeixement mediàtic. Aquest risc també és aplicable a les llistes obertes: és obvi que els candidats més populars, més presents als mitjans de comunicació, ho tindran molt més fàcil per recollir el favor popular. Resumint: la tan sovint invocada “obertura” dels partits pot relegar els militants a la noble però ingrata tasca d’ensobrar propaganda o fer figuració de luxe en els mítings.
CARNET. Els partits han de ser eines de debat col·lectiu. I per a això, sens dubte, no cal un carnet. Però els militants són necessaris; cap organització pot aspirar a estar present en centenars de municipis, òrgans legislatius i plataformes socials i ciutadanes sense un gruix de gent amb un nivell de compromís més alt; gent que formi i es formi en la vocació del servei públic; que participi en els debats interns, tant els territorials com els sectorials; que expressi la inquietud ciutadana i també -importantíssim- que pagui una quota que faci que els partits no siguin tan dependents de les donacions anònimes i del crèdit de les entitats financeres. Per tant, hem de ser molt curosos en l’anàlisi; quan amb tota justícia desacreditem els aparells -funcionarials, escleròtics, sectaris- no hem de barrejar-hi la militància que de bona fe se sent cridada a participar del debat polític des d’una organització. La regeneració l’han de fer les bases contra els aparells, i no els aparells contra les bases apostant per una obertura cosmètica que sovint els serveix de coartada. En resum, cal córrer tots els riscos esmentats, i ventilar les seus dels partits, però sense deixar de banda la militància. ¿És possible quadrar aquest cercle?
