Després de la independència (1): l'evolució sociolingüística

Un dels temes que susciten més passions en evocar la independència de Catalunya és el lingüístic. Com quedarien les llengües en un país independent? És evident que predir amb detall el que passarà és en el fons impossible, però potser sí que s'hi pot fer una aproximació, partint de l'estructura actual del país i dels coneixements que brinda la sociolingüística comparada. En aquest sentit, disposem de l'experiència d'un cert nombre de països relativament similars a Catalunya que ens ajuden a entreveure què podria passar en el cas català.

D'entrada, comencem pels aspectes demogràfics. Després de la darrera gran onada immigratòria, un 37% la població del Principat deia que la seva llengua era el català, un 9% es declarava bilingüe, el castellà era la llengua d'identificació d'un 47% i les altres llengües i combinacions arribaven al 7%. El 78% deia que sabia parlar català i el 100%, castellà. Si no s'hi barregen circumstàncies tràgiques poc previsibles en el marc de la Unió, doncs, un procés d'independència no canviaria substancialment l'estructura poblacional del país. Com a molt, d'acord amb l'experiència bàltica i quebequesa, en un escenari d'independència potser alguns col·lectius d'origen espanyol poc arrelats decidirien marxar de Catalunya i, sobretot si la crisi s'allargava, un percentatge dels nouvinguts menys arrelats preferirien traslladar-se a un altre país amb millors expectatives. No és previsible, en canvi, que hi hagués una arribada massiva de catalanoparlants del País Valencià i les Illes cap a Catalunya.

L'accés a l'estatalitat implicaria molt probablement un increment de l'ús del català, especialment en alguns àmbits en què ara és molt poc present, com l'administració estatal, l'exèrcit, el món judicial i alguns sectors socioeconòmics. En aquest context, és bastant previsible que, com han fet fins ara, els professionals liberals s'adaptessin amb rapidesa a la nova situació, aprenent si calia català i introduint-lo en -una part de- les seves activitats. D'altra banda, la nova situació facilitaria una millora de la deteriorada posició del català en el panorama audiovisual. Tot plegat comportaria un increment substancial de la valoració del capital saber català , la qual cosa afavoriria que determinats segments de la població que fins ara n'han viscut al marge consideressin que aprendre'l és una bona inversió personal. És previsible, per tant, que el coneixement i l'ús del català augmentaria en quantitat i qualitat, sobretot en la mesura que això anés lligat a la promoció social dels interessats.

Ara bé, contràriament al que alguns volen fer creure, és pràcticament impossible que aquests canvis impliquin que el castellà deixi de ser àmpliament usat en la vida social. Als països bàltics, on el rus no té estatus oficial ni és d'aprenentatge obligatori, vint anys després de la independència continua essent freqüent que els letons i els estonians es passin al rus a l'hora de parlar amb compatriotes russòfons. Si hi ha milers de danesos, noruecs i suecs que treballen en un altre país escandinau mantenint la seva llengua, i si els immigrats eslaus se serveixen del rus per sobreviure a Txèquia, amb molta més raó hem de pressuposar que la majoria dels hispanòfons residents a Catalunya continuarien servint-se de la seva llengua durant la major part de la seva vida quotidiana. Certament, s'anirien bilingüitzant, sobretot els més joves, i els monolingües minvarien. Però el castellà continuaria essent percebut per bona part de la societat catalana com un capital molt valuós, fins i tot si sols tingués un estatus jurídico-polític molt feble. De fet, la immensa majoria dels catalanoparlants continuaria sabent i aprenent castellà. Tornem a les comparacions: l'any 2012, la llengua estrangera més coneguda pels bàltics continuava essent el rus, mentre que a Eslovènia era el croat, i a Andorra, el castellà. A més, sobretot si Catalunya continuava formant part de la Unió Europea, difícilment es podria evitar que el castellà continués senyorejant els quioscos i les llibreries, les botigues de videojocs i probablement fins i tot els cinemes i el consum televisiu a Catalunya durant molt de temps.

En pocs mots, és francament difícil imaginar un procés en què el castellà caigui en una posició de marginalitat social a Catalunya. Les rutines sociolingüístiques triguen dècades a transformar-se, i ni tan sols en la hipòtesi extrema que quedés privat de qualsevol estatus oficial no seria previsible que deixés de ser enormement present en la vida quotidiana de Catalunya.

[ La segona part d'aquest article tractarà, demà i en aquesta mateixa pàgina, la qüestió de l'estatus jurídico-polític de les llengües en cas d'independència de Catalunya. ]