Crisi econòmica i crisi ideològica
No té res d'original dir que estem patint una gran crisi econòmica, amb profundes dimensions socials i polítiques. Tampoc ho és dir que paral·lelament s'està fent evident una forta crisi ideològica en el pensament de les esquerres, que deixa un buit perillós en l'activitat política. I no és estrany que aquestes dues crisis tinguin més repercussió a Europa; la primera, perquè ens ha agafat en un procés de transició inacabat cap a la moneda única, cosa que fa més complex trobar la sortida; i la segona, perquè és a Europa on al llarg del segle XX s'ha consolidat un model socialdemòcrata combinant, millor que en altres llocs, llibertat, dinamisme econòmic i benestar social. El model ha quedat desfasat i es produeix ara una gran desorientació.
Crec que una de les raons de totes aquestes dificultats rau en la incapacitat d'adaptar teories i pràctiques polítiques a les noves situacions que vénen sobretot derivades de dos fenòmens: el procés accelerat de la globalització i l'extraordinària expansió d'activitats del sector financer. Les bones troballes de la socialdemocràcia estan massa pensades per fer front al capitalisme industrial, quan aquests dos fenòmens citats ens han portat, plegats, al que podem anomenar capitalisme financer globalitzat. Cal pensar si el pacte que les democràcies modernes europees havien fet amb el capitalisme industrial pot seguir funcionant igual. Jo penso que no. Entre molts altres, m'agradaria esmentar dos elements que marquen una clara diferència entre el present i el passat.
La creació de valor. En el món industrial el debat se situava en l'apropiació del valor, és a dir, en el repartiment del valor creat per l'activitat econòmica. D'aquí l'enfrontament entre els propietaris del capital productiu i els que aporten el seu treball. El mateix passa en el món agrari, entre els propietaris de la terra i els que la treballen. Es parteix, doncs, del fet que l'activitat crea valor econòmic perquè respon a una necessitat social (produir aliments, fabricar objectes, donar serveis) i es discuteix qui, i en quines proporcions, se n'aprofita. En el nou paradigma financer això no és així, ja que hi ha una part important de les activitats, sobretot les relacionades amb l'especulació, que no creen valor. Produeixen beneficis, però no creen valor. Adquirir un actiu immobiliari per 10 i revendre'l al cap d'un temps per 20, sense haver-hi afegit cap valor, suposa un ingrés important però no ha significat cap augment de la riquesa col·lectiva. Comprar aliments i tenir-los en estoc un temps per posar-los al mercat quan hi hagi una pujada de preus, tampoc. Invertir en un actiu financer sofisticat, el valor del qual depèn en cada moment de fets imprevisibles i fins i tot aleatoris, s'assembla molt més a un joc o a una aposta que no pas a una activitat econòmica útil.
Aquesta realitat ha estat sempre així, perquè sempre hi ha hagut riquesa improductiva i certa activitat especulativa, però ara resulta que el negoci purament financer, que no presta un servei a l'activitat productiva, passa a representar una part molt important del PIB de molts països i especialment dels més desenvolupats. Intueixo que això que estic dient, a part de ser injust, és una de les causes de la crisi. Podem veure-la com una reacció de la mateixa economia contra un fort desequilibri intern que no era sostenible. És per això que el debat ara no pot estar només en com es reparteix el valor creat, sinó que també ha de prendre en consideració quines activitats s'haurien de posar en qüestió perquè no són socialment útils, mentre que en canvi són generadores de grans beneficis. Hi ha una apropiació d'un valor que ni tan sols s'ha creat, i algú l'ha de perdre. És possible que algunes d'aquestes activitats no s'hagin de permetre, i que moltes altres segueixin però hagin d'estar fortament gravades perquè a través de la utilització de l'impost permetin que es creï un valor social.
L'àmbit del debat. L'estat nació ha sigut, durant dos segles, el marc adequat per acollir aquest enfrontament econòmic, per regular-lo i per permetre compromisos. Però ara ja no és així, perquè les fronteres d'actuació del capital industrial han anat caient i les del capital financer han desaparegut del tot. Mentre les institucions de la democràcia i la seva capacitat reguladora no tinguin el mateix àmbit global, tot intent de trobar nous equilibris serà fallit. Socialdemocràcia, ara, implica pensament i construcció supranacionals.
