Consulta + eleccions
Considerant l’oposició de l’estat espanyol, la consulta oficial del 9-N era difícil, tot i que no impossible, de dur a terme. Fer-la hauria implicat un trencament amb la legalitat existent abans de saber si la majoria del país estava disposada a trencar-la (o a negociar-ne el trencament). I, sobretot, hauria exigit comptar amb unes eines polítiques i financeres (les famoses “estructures d’estat”) per resistir la pressió d’Espanya que el Govern, malgrat les implicacions directes (més enllà d’una proclama retòrica) de la declaració de sobirania del Parlament de gener de 2013, encara no sembla tenir preparades.
Un cop descartat el 9-N oficial, no fer res era inviable: equivalia a concedir una derrota en tota regla. I, per tant, l’anunci d’una “consulta participativa” (el N9N) ha estat, d’entrada, una finta hàbil i un bon cop d’efecte mediàtic. Això sí, amb una gestió de la decisió de cancel·lar la consulta oficial força deficient. La convocatòria del referèndum o consulta del 9-N es derivava d’un compromís ratificat a les eleccions del 2012 i pactat entre diverses forces polítiques. Qualsevol canvi de ruta s’hauria d’haver acordat de manera multilateral o, com a mínim, s’hauria d’haver comunicat sense generar la sorpresa i la confusió que vam viure ara farà una setmana.
En tot cas, i des d’un punt de vista substantiu, el N9N suposa tornar a posar la pilota en mans de la ciutadania (si és que mai l’havia deixat de tenir), confirmant, un cop més, la dinàmica política dels darrers anys: el país marca, de moment amb contundència, els termes del procés; els polítics es limiten a avançar posicions moderadament, sempre a remolc de l’opinió pública.
Aquesta és la realitat política del moment que vivim. Cal subratllar-la per recordar la tensió, l’esperança i els sacrificis amb què molts ciutadans viuen el procés de transició nacional. Per entendre per què la gent, que ja ha demostrat el que vol en manifestacions i en enquestes de tota mena, està disposada a convertir el N9N en un èxit polític (un desig que jo també comparteixo): no tenim cap altra alternativa que treure el màxim rèdit polític de la proposta del Govern. I, alhora, per adonar-se de per què la immensa majoria entén la necessitat que aquesta nova fita participativa es completi amb unes eleccions on tothom pugui expressar la seva opinió d’una manera oficial, per canals regulars, organitzats des de l’autoritat pública corresponent, sense haver de fer servir cap mena de voluntarisme.
La nova consulta del N9N tindrà una càrrega simbòlica important. Però ni tancarà ni culminarà res. El compromís adquirit el novembre de 2012, reafirmat per l’acord de desembre de 2013 i ratificat per la llei de consultes i el decret de convocatòria del mes de setembre, era consultar els ciutadans de Catalunya sobre el seu futur polític. Aquest compromís encara continua incomplert. L’única forma de fer-ho -tancada la via d’una consulta oficial-és mitjançant unes eleccions que, i aquí segueixo les paraules del president de la Generalitat en una entrevista aquest diumenge, “serveixin per fer un referèndum”, que es converteixin en un referèndum.
Aquestes eleccions hauran de convocar-se aviat, obligatòriament abans del cicle electoral espanyol que enceten les eleccions municipals a la primavera, per tres raons: una, perquè si no es convoquen els partits del bloc pro consulta (incloent-hi Unió i ICV) hauran trencat la seva promesa electoral central; dues, per restablir la credibilitat, decreixent, del Govern, i tres, perquè les crides a mantenir l’estabilitat política fins al 2016 són, davant d’una política espanyola d’atacs permanents, d’una buidor absoluta.
Aquestes eleccions hauran de celebrar-se amb independència dels resultats del N9N. I, més enllà de si hi ha una llista unitària o no (fet que jo trobo secundari), hauran de fer-se amb unes forces polítiques que incorporin en els seus programes electorals d’una manera nítida, sense eufemismes, la seva posició respecte a la independència de Catalunya un cop constituït el nou Parlament.
Finalment, aquestes eleccions, com ja ha indicat el CATN (en els seus informes recollits en el Llibre blanc de la transició nacional ), hauran de dur a l’aprovació, en cas de la victòria de les forces del sí-sí, d’una declaració solemne d’independència. Aquesta declaració encetarà, en primer lloc, la posada en marxa definitiva d’unes estructures d’estat per fer efectiva la independència. I, en segon lloc, implicarà un procés de negociació amb l’estat espanyol (i, si escau, amb la Unió Europea), per establir els termes de la separació (incloent-hi la distribució del deute públic, el manteniment provisional de transferències fiscals a Espanya i la pertinença a organitzacions internacionals). Aquest procés de negociació tindrà una data límit d’aproximadament un any. I, en acabar aquest termini, i independentment de la posició de l’estat espanyol, el Parlament farà una proclamació final d’independència, d’acord amb la qual l’autoritat pública passarà a ser només la de la Generalitat i l’ordenament jurídic serà només el propi (més el dret internacional reconegut internament).
