Quan Catalunya sigui independent
Avui és la Diada de Mallorca. Tristament, no val la pena ni parlar-ne: és una celebració postissa i sobrevinguda, que es va traure del capell Maria Antònia Munar tot just l'any 1997. No respon a res que ningú recordi (el jurament, per part del rei Jaume II l'any 1276, de la Carta de Franqueses del regne de Mallorca), de manera que la Diada oficiosa, però veritable, segueix sent la Festa de l'Estendard, que se celebra el 31 de desembre, en què es commemora l'entrada de les tropes de Jaume I a Madina Mayurqa, actualment coneguda com a Palma (de Mallorca). La novetat per a la diadeta d'avui són 5.000 polseres amb la bandera del castellet que l'actual presidenta del Consell, Maria Salom (la que promou que Mallorca es converteixi en crematori d'escombraries europees), s'ha entestat a repartir entre la població.
El fet és menyspreable, però em recorda un parell de coses que voldria apuntar no per tirar aigua al vi sinó perquè em semblen importants. La primera és que, quan Catalunya sigui independent (cosa que ja no hi ha cap dubte que succeirà més aviat que tard), els grans represaliats del nacionalisme espanyol serem els valencians i els balears: algú haurà de pagar els plats trencats. Algú altre dirà que haver-nos espavilat abans, i tindrà raó. Però això em du a la segona qüestió: que l'imminent estat sobirà de Catalunya sàpiga evitar la imitació dels pitjors tics de l'estat espanyol, i ser intel·ligent, astut, integrador i obert de mires. Que sàpiga acollir els altres i no aixafar-los, i que sigui capaç de fer-se seves llengües, parles i cultures (començant per la castellana, esclar). En cas contrari, tot plegat no hauria tingut cap sentit.
