Catalunya i el departament d'Estat
El viratge cap a la independència d'una part significativa de la societat catalana no està constituint cap sorpresa a Washington. Si de cas, es pregunten què hi ha de febrada conjuntural i què hi ha de fons. El departament d'Estat veu, escolta i es reuneix discretament amb actors de totes les parts. L'ambaixador americà a Madrid, Alan Solomon, manté una relació personal amb el president Mas. No van caldre els Jocs del 92 perquè els Estats Units situessin Barcelona al mapa: el primer cònsol va ser nomenat el 1797 per John Adams, el segon president nord-americà.
Que no sigui una sorpresa no vol dir que sigui una alegria. Una multiplicació d'estats limita l'eficàcia del sistema de relacions internacionals. Si Catalunya se'n va, who's next ? Què passaria amb el País Basc, Flandes o Escòcia? Però, sobretot, Catalunya representa el 18,5% del PIB espanyol. ¿La independència de Catalunya seria una nova font d'inestabilitat a l'eurozona?
Espanya és un aliat de l'OTAN, i tant Bush com Obama han agraït en públic que hagi desplegat tropes a l'Afganistan, i que ho hagi pagat amb vides: hi han mort 98 militars espanyols. Segons una font directa, el Pentàgon "brindava" fa uns mesos amb la decisió de la Moncloa de prorrogar fins al 2021 la presència militar americana a la base naval de Rota (Cadis) amb quatre destructors que formen part de l'escut antimíssils de l'OTAN. Els Estats Units han ajudat amb tecnologia a la fi d'ETA. El rei Joan Carles sempre ha mimat les relacions amb els presidents dels Estats Units. I Espanya, al món, no és un estat més. Castella va forjar un imperi, la llengua es parla a tot Amèrica i quan els Estats Units van néixer Espanya ja hi era. Aquestes coses pesen. Però no són irreversibles.
Catalunya hauria de demostrar a Washington que la majoria social per a la independència és sòlida. Que en el futur Catalunya s'integraria sota el paraigua militar occidental i estaria disposada a fer la seva aportació a la defensa comuna, sobretot a la lluita contra el terrorisme. Wikileaks va descobrir que a finals de la dècada passada els Estats Units havien creat al Consolat de Barcelona una "multiagència d'espionatge" dedicada al terrorisme islamista i el crim organitzat, perquè consideraven que Catalunya era el focus de radicals islamistes més perillós del Mediterrani.
Washington dóna per descomptat que Catalunya seria un membre de la Unió Europea, però el voldria complidor del dèficit i guardià de l'euro. L'Holanda del sud. I en un moment en què els Estats Units han posat fins i tot les ambaixades a cercar inversions que creïn llocs de treball en territori americà, seria útil recordar-los que Grifols, la multinacional catalana dels derivats de plasma, té 8.000 treballadors als Estats Units.
Catalunya ha de poder aguantar la mirada als nord-americans. Convèncer-los que si Catalunya no és independent tindran un maldecap. I que reconèixer el nou estat és situar-se al costat correcte de la història. Que suportats bombardejos, exilis i prohibicions, i provades totes les fórmules de convivència, Catalunya té raons que els hereus de la revolució del 1776 poden entendre millor que ningú. Unes raons treballades de manera tenaç, rigorosa i respectuosa, és difícil que la terra dels lliures les pugui ignorar.
