De tant en tant, des del centralisme espanyolista es dirigeix una pregunta als catalans que aspiren a la sobirania: ¿voleu ser com Kosovo? Pel que sembla, els qui la fan no s'adonen que estan traçant un paral·lelisme entre Espanya i Sèrbia, i no la Sèrbia actual, sinó la de Milosevic. Perquè precisament les polítiques de Milosevic van portar els albanokosovars a reivindicar la independència. Ell va començar amb l'abrogació de l'autonomia de Kosovo i la immediata neteja ètnica en totes les institucions públiques, i va acabar amb crims contra la humanitat. Aquest no és el cas de Catalunya, em diran. No obstant això, recordar tot el que ha passat a Kosovo durant l'últim decenni del segle passat no està fora de lloc. Per exemple, ens permet saber que la independència no ha portat cap deteriorament en la vida de la gent, sinó tot el contrari. I, per molts i molt greus que siguin els problemes a Kosovo, la situació ja no és gaire diferent de la que es viu en altres països de la regió. Llavors, per què es refereixen a aquell país per fer-lo servir com a espantall?
Aquest paral·lelisme és un més dels elements que a vegades em fan pensar que el bumerang no va ser inventat a la terra dels cangurs, sinó a la terra de Cervantes. I, en paraules del mateix Cervantes, això explicaria " la razón de la sinrazón que a su razón se hace " que Espanya encara no hagi reconegut Kosovo quan totes les altres democràcies occidentals l'han reconegut, quan el Tribunal Internacional de l'Haia ha declarat que la independència de Kosovo no va en contra del dret internacional i quan fins i tot les relacions entre Kosovo i Sèrbia estan en el camí de la normalització. La base subjacent d'aquest immobilisme anacrònic del govern espanyol -tant de Rajoy avui com de Zapatero ahir- consisteix en una lectura en clau interior d'un problema de política exterior; o sigui, que s'aplica el patró interior a la problemàtica de l'ex-Iugoslàvia. Però fent això, el govern espanyol i l'espanyolisme en general s'apliquen, automàticament i sense adonar-se'n, el patró de l'ex-Iugoslàvia a la lectura del seu propi estat.
Cada estiu vaig de vacances a Albània. A Tirana, la meva ciutat natal, hi ha coses que em recorden Catalunya, on visc des de fa més de tres lustres. Per tota la ciutat, als aparadors de certs locals, hi ha imatges enormes de Messi conduint la pilota. Sóc culer, i aquestes imatges em fan gràcia. Però no me'n fa tanta el que hi ha darrere els aparadors, dins aquests locals i dins d'altres que tenen certa cosa en comú amb els primers, i que també em porten records de Catalunya.
I és que els locals dels aparadors que ensenyen imatges del follet blaugrana estan especialitzats en apostes: des de la Lliga BBVA fins a la Premier, i des de la Bundesliga fins als campionats de Llatinoamèrica i fins i tot dels Emirats. Hi ha una febre per les apostes, i aquests locals estan per tot arreu de la ciutat. I els casinos també, petits, però molts i per tot arreu (fins fa poc, perquè el nou govern acaba de posar fi a tot això). Tenen en comú amb els primers locals la cultura del diner fàcil. Una cultura que, d'altra banda, és inherent al projecte de BCN World. Llavors sorgeix la pregunta: ¿Catalunya vol ser com Albània? Però per què anar tan lluny geogràficament? Els espanyolistes podrien molt bé preguntar: voleu ser com nosaltres? Al cap i a la fi, BCN World és un substitut d'Eurovegas, que es va escapar de les mans dels nostres representants democràticament elegits i se'n va anar a Madrid.
Catalunya té moltes més coses que BCN World, però és un símptoma per al futur desenvolupament del país. El metafòricament anomenat capitalisme de casino ens va enfonsar en la crisi i ara es pretén que en sortim gràcies a un gegantí casino -aquest cop en el sentit literal-. I no es tracta només que la seva eficiència econòmica serà, en el millor dels casos, molt dubtosa, sinó que a més tindrem una ciutat en estat d'excepció, una ciutat paràsit que viurà a coll de la BCN treballadora. Sí, una ciutat paràsit. Per exemple, part dels diners retallats als serveis socials aniran a les butxaques dels propietaris de BCN World -aquests dos senyors misteriosos- en forma de baixada d'impostos per decisió de la Generalitat. Però, per sobre de la qüestió econòmica, es tracta d'una qüestió de model cultural, que, per les dimensions del casino-ciutat, i encara més en temps difícils, afecta el conjunt de la societat catalana.
¿Volem ser un Massachusetts de la Unió Europea, o com l'Albània d'ahir i com certa Espanya?
