Bolonya: un èxit absolut
Defenso que el procés de Bolonya ha estat un èxit absolut. Sé que ho faig a contracorrent d'opinions que s'han manifestat amb contundència, per exemple en l'informe dels experts seleccionats pel ministre Wert. I potser és un èxit difícil de valorar si només es coneix la versió espanyola del procés, a la qual veig força particularitats negatives. Però el procés ha assolit tant d'èxit que ha atret l'atenció de tots els sistemes universitaris del món i n'ha condicionat la política els darrers anys. Fins i tot del que, sota molts aspectes, es pot considerar el sistema líder, el nord-americà, en el qual, seguint l'exemple europeu i reconeixent deficiències en la transparència i intel·ligibilitat dels títols, s'han engegat processos anàlegs al tuning (Tuning USA) i a l'establiment d'un marc comú de qualificacions (Degree Qualifications Profile). A la resta del món, l'impacte ha estat fins i tot més directe i explícit, com el fet que l'ASEAN (Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic) ha adoptat un sistema de transferència de crèdits o la influència en el desenvolupament de sistemes d'assegurament de la qualitat o de mobilitat a l'Amèrica Llatina o Àfrica.
El que valoro particularment és que Bolonya ha aconseguit en molt pocs anys una reforma i una millora de tots els sistemes universitaris d'Europa. I ho ha fet a partir de conceptes molt senzills expressats en un parell de fulls: tres nivells de formació superior, corresponents a tres nivells de competències identificables, mobilitat i reconeixement a tot Europa. Basant-se en aquestes idees ben senzilles, s'ha arribat a una generalització de l'estructura en tres cicles, un marc de qualificacions comú, el reconeixement de qualificacions, crèdits i formació prèvia, facilitar la mobilitat d'estudiants i personal i, com a ciment que ho lliga tot i que és la base de la confiança mútua, el desenvolupament de sistemes comparables d'assegurament de la qualitat, també mútuament fiables.
Ho he constatat un cop més a la reunió de l'European Quality Assurance Forum (EQAF) que va tenir lloc fa uns dies a Göteborg. Es tracta, efectivament, de poder confiar en la qualitat del sistema de l'altre, i, per fer-ho, la feina de l'European Association for Quality Assurance in Higher Education (ENQA) i de les agències nacionals afiliades és fonamental, indispensable. Per cert, en aquest sentit val la pena recordar que la nostra agència, AQU, està entre les més ben valorades de tot Europa.
A totes les reunions de l'EQAF -i hi he assistit sistemàticament els últims vuit anys- he pogut constatar la dificultat de definir els objectius comuns de qualitat i les queixes reiterades sobre un excés de burocràcia. Aquesta reunió, sempre molt complexa, aplega l'essència i la força del procés europeu d'harmonització de l'educació superior. Al mateix temps reflecteix les contradiccions, les dificultats i els perills de la tendència europea a la burocràcia.
Però aquestes qüestions no em semblen gaire preocupants, sempre que puguem demostrar que seguim avançant. Cal anar identificant i polint els defectes del sistema i desenvolupant-lo amb una idea sempre present: l'esforç per assegurar-ne la qualitat ha de mantenir una dimensió raonable i delimitada. La por a un creixement sense sostre definit és la principal font de les malfiances que s'expliciten; n'hi ha d'altres, no tan confessables, relacionades amb la reticència a donar explicacions. Però el sistema de confiança comuna basada en l'harmonització de la garantia de qualitat és el que farà més fort i millor el sistema universitari europeu, i alhora el nostre.
L'educació superior ja no està, i esperem que no ho torni a estar, reservada a una elit. En benefici de tots, ja implica una bona part de la població i l'objectiu és arribar, com a mínim, al 40% de la cohort. Forma part explícita dels cinc objectius estratègics d'Europa 2020. Per això, finalment, és important remarcar una altra evidència extreta d'aquestes reunions i que potser a casa nostra no veiem tan clarament: l'assegurament de la qualitat interessa, i molt, a totes les parts implicades. Sobretot als estudiants, com clarament manifesten els representants de l'European Students Union (ESU), i a les empreses, com també ho corroboren les associacions empresarials europees.
