Bestioles estranyes
Rebem, de tant en tant, dins un sobret escrit a mà amb lletra pulcra i una mica tremolosa, un munt de retalls de diari amb mots encerclats i una fletxa que els connecta amb l'alternativa genuïna que l'autor o autora escriu en un marge.
Un "ARA" a l'angle superior dret evidencia que només som un més entre els múltiples objectius del zel laboriós de l'anònim corresponsal, que és prou gran per mantenir la fe d'iniciat d'aquelles classes de català semiclandestines dels anys 60.
Hi marca, sobretot, opcions del nostre llibre d'estil que desborden l'estricte marc normatiu, i tot plegat té aquell punt de noble ingenuïtat que inspira tendresa. "Que mono!", no es pot estar d'exclamar una jove correctora. De fet, si el català encara està viu és per gent així.
En un -un fragment d'entrevista- la Laia Marull afirma que "si no et cases i tens fills ets un bitxo raro". Bitxo raro està encerclat i al final de la fletxeta hi diu bestiola estranya.
L'únic bitxo del DIEC2 és el pebrotet picant. En l'altre sentit tenim bestiola , animaló o cuca. Deixeu-me reivindicar les cuques, uns insectes petits i graciosos -almenys a les tires del ninotaire Daniel Boada- que fan la viu-viu al pic de l'estiu.
Però el diàleg informal, per ser expressiu, demana una altra mena de bitxos, com el bitxo raro, el mal bitxo o el bitxet: "El nen està fet un bitxet".
Tan adequat pot ser un bitxo raro en un registre col·loquial com una rara avis en un de culte. Obrint-nos a entendre-ho ens serà més fàcil deixar-nos de sentir bestioles tan estranyes.
