Bany de realitat
La primera vegada que vaig parlar d'Ernest Shackleton va ser en un article d'octubre del 2008 a l' Avui , titulat "A l'inici de l'expedició". Després, hi he recorregut repetidament, cada vegada que he necessitat recordar que l'ambició política de la independència era la més gran, però també la més difícil que una nació es pot proposar. L'anunci al The Times per buscar tripulació, que advertia de les dificultats inherents a l'aventura, m'ha estat una metàfora molt útil per frenar els entusiasmes excessius. Poques vegades, però, he esmentat que si bé aquella expedició a l'Antàrtida del 1914 al 1916 no va tenir èxit, en canvi el personatge és estudiat per les seves qualitats de lideratge a l'hora de fer possible la supervivència de tota la tripulació, atrapada durant 22 mesos al gel a l'illa Elefant, després que el vaixell naufragués.
DONCS BÉ, ARA potser és el moment de recordar la història sencera, no fos cas que a la primera de les moltes dificultats que comportarà el nostre camí de la independència, ens acloféssim. I és que tal com m'he fet tips d'advertir, tot i fer-me antipàtic, mai no ha estat cert que la societat catalana ja estava madura per fer el pas a la independència. Ho estava per veure la conveniència de ser consultada, però el resultat de la consulta era i segueix sent incert. Tanmateix, la primera patacada previsible era la de la reacció de l'estat espanyol, que, com era d'esperar, no s'estaria amb els braços plegats a l'espera de veure què decidíem els catalans. En poques setmanes, hem tingut l'oportunitat de saber com les gasten i que no els cal treure cap tanc mentre puguin treure esborranys anònims de dins de les clavegueres més brutes. Transparent, en aquest sentit, la piulada del director d' El Mundo del mateix diumenge a la nit: "¡Quién nos iba a decir que en la redacción de 'El Mundo' tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas en Cataluña! "
MENTIRIA SI DIC que, tot i les advertències, jo mateix me les havia aplicat. Ja se sol dir que els metges són uns pèssims malalts i, probablement, el primer a deixar-me emportar per una certa eufòria vaig ser jo mateix. En cap cas preveia els resultats d'aquestes eleccions, particularment pel que fa als de CiU. Tampoc no em deixaré arrossegar per l'habitual sentimentalitat catalana depressiva, perquè si amb un augment de gairebé un 11 per cent de la participació s'ha mantingut la proporció de vot sobiranista davant de l'unionista, és que tot és més sòlid del que podíem imaginar. Ara bé, ens cal entendre bé què ha passat per no errar en la diagnosi i seguir la travessa.
HI HAURÀ TEMPS per anar més a fons, però, en una reflexió d'urgència, crec que hem d'entendre aquestes eleccions com una actualització, un reset , del Parlament per tal de recollir millor la complexitat i, per tant, la representativitat d'una societat catalana posada, per primera vegada, en una situació d'estrès polític independentista. No és el mateix anar a votar en un eix nacional amb la sensació que, es voti el que es voti, no passarà res, que fer-ho sota la pressió de les possibles conseqüències. I ara, el Parlament està més a prop del que és aquesta realitat tensa que no pas abans. Hi ha qui creu que el president Mas es va equivocar avançant les eleccions. I des d'un punt de vista partidista és cert, i fins i tot era obvi que assumia un risc innecessari per als seus interessos. Però si calia avançar ferm cap a la consulta sobiranista, era imprescindible que les posicions de tothom, començant per les de CiU, es clarifiquessin. I calia que cadascú sabés de què podia i havia de respondre.
NO CREC QUE AQUESTS siguin els millors resultats per iniciar una travessia difícil, però crec que no es podia encarar bé el viatge sense conèixer-los. Anticipar les dificultats és la millor manera de tenir èxit. Per al sobiranisme, per a l'independentisme, aquests resultats han estat un bany de realitat necessari. I no parlo només pels partits que el representen, sinó sobretot per la societat civil que el reclama.
