Aznar, davant el projecte català
És paradoxal que a través d'un espectacle tan tronat com Eurovisió Espanya hagi palesat el seu aïllament: els Morfeos no van tenir vots de gairebé ningú -si exceptuem Albània!- quan el que s'hi juga són interessos i simpaties generals. No cal rabejar-s'hi, però sí apuntar que Espanya sol considerar el seu desprestigi com un problema dels altres, no pas propi. És el que fa l'orgull. El detall és important perquè en l'orgull espanyol es basava l'estratègia de la Transició, que volia solucionar definitivament el tema català. Era la següent: cedir als catalans, diluïts entre 17 autonomies, un espai més o menys còmode que servís per desactivar el dit "victimisme". I, al costat, bastir-hi el potent edifici de la modernitat espanyola -que per un moment va enlluernar el món!- per tal d'exercir una seducció inexcusable damunt una població ja desprovista de greuges. El resultat havia de ser l'espanyolització dels catalans: que els catalans abracessin de bon grat el projecte espanyol.
Aquest projecte va fracassar perquè Jordi Pujol tenia altres plans i el PSC, que combregava amb el projecte espanyol, es va mantenir ferm dins del catalanisme. Aquí es van bastir el que avui en diem "estructures d'estat", mínimes i posades constantment en qüestió per l'administració espanyola. Es van crear els tres àmbits simbòlics: les institucions polítiques, l'escola i els mitjans de comunicació públics. Que les tres potes fossin tan inequívocament nacionals va desballestar el plàning espanyol, i tant el PSOE com el PP les han considerat excessives. Han estat especialment bel·ligerants quant a l'escola, pel que fa a la llengua -la tercera hora de castellà de Zapatero- i pel que fa a continguts. El catalanisme, que és un projecte de progrés i desenvolupament, va anar fent el seu quefer malgrat els entrebancs: amb això no hi comptaven. Però és que Espanya no ha entès mai què fan els catalans i per què. Per contra, se'n van sortir al País Valencià, amb la folklorització espanyolitzada de la identitat i el campar lliure de les "elits extractives", com es diu ara.
A Catalunya, la construcció nacional ha donat una sòlida consciència, de sobte atiada per l'error garrafal de carregar-se a l'Estatut tot el que tenia abast nacional per deixar-lo reduït a projecte regional. Si ens hi fixem, les retallades de l'asfíxia financera també obliguen a desmantellar el que Catalunya tenia de singular: l'ambició d'excel·lència, el model de convivència. La consciència, però, és que tot això és nostre i que no hi renunciarem: ans al contrari, que volem el projecte al 100%, és a dir, lliure. L'independentisme és la garantia de la integritat del projecte del catalanisme. Posada davant del repte, Espanya només atina a carregar-se el que se li va escapar: l'escola. Perquè l'escola ha pastat el país, perquè fa catalanoparlants i perquè ha creat una generació amb referents catalans. Aquí rau el problema. Quedant-se el 100% dels continguts, ens ensenyarà literatura qui pensa que Jesús Montcada escrivia en LAPAO.
La garantia que Catalunya no s'escaparia l'havia de donar el finançament mancat. La fórmula de pagar per renda i rebre per població arrana tothom al mateix nivell, regionalitza i impedeix que el plus de renda que produeix el talent català financi l'excel·lència. En qualsevol cas, avui paguem més que la renda i rebem menys que l'índex de població: això sí que t'obliga a ser mediocre. Però encara no n'hi ha prou, i ha de venir José María Aznar, el santcristo gros, a dir que la solució és "més Espanya", més orgull i més projecte comú. O sigui, desmuntar la construcció del catalanisme i imposar el barem espanyol. Si Aznar es deixa anar sense complexos en el prime time és perquè les seves idees, que són les del ministre Wert, corren per Madrid -per la pomada del poder- sense cap contestació. Són la solució natural.
Espanya ha constatat, astorada, que qualsevol cessió que es fa als catalans no només és insuficient -com diu el president extremeny, que té la barra de demanar infraestructures- sinó que serveix per consolidar la catalanitat. Això és així perquè, a diferència d'Espanya, Catalunya té un projecte, que malda per construir des de fa més de cent anys: modernitat, excel·lència, justícia social, Europa, tot plegat explicat en català. Mai no ho podrem fer dins d'Espanya. Queda clar que els nostres veïns castellans han estat avançant en direcció contrària i, més enllà, amb la intenció de passar-nos per sobre. Sentiu, si de cas, com la Cope parla del 6 d'octubre.
