Aranya amb seques
El pedagog i folklorista Joan Soler i Amigó l'encertava de ple en una carta publicada ahir quan deia que amb sant Jordi i l'aranya jo anava una mica perdut. La dita la va fer popular -ara ja ho sé gràcies a ell i a l'amatent Enric Gomà- el final del primer actede la peça satírica de Pitarra El castell dels tres dragons , estrenada amb èxit esclatant l'abril del 1865.
Pitarra hi parodiava els herois mítics en el seu "català que ara es parla". I per fer baixar l'èpica dels núvols, feia la versió casolana del gloriós "¡Santiago y cierra España!": "Sant Jordi i mata l'aranya!"
Com a crit de guerra, no pot tocar més de peus a terra, perquè -com deia Soler- beu de la tradició dels pagesos de demanar a sant Jordi que alliberi les collites d'insectes.
Són moltes les expressions que repetim d'esma, sense entendre-les, fins que una sucosa història del passat les il·lumina. N'hi ha prou especulant en públic sobre el seu sentit perquè aflori de la memòria col·lectiva. És el cas, per exemple, d'"Alto les seques!"
Sembla que a la Barcelona del XIX hi havia una fonda molt popular al carrer de la Boqueria on un senyor vingut a menys va xiuxiuejar a un cambrer: "Un plat de mongetes i res més, que pa ja en porto i no bec vi".
El cambrer, per escarnir-lo, va dir cridant cap a la cuina: "Un plat de seques per a un senyor que de pa ja en porta i de vi no en beu!"L'home es va fer fonedís avergonyit i en veure-ho el cambrer va bramar: "Alto les seques, que el senyor s'ha enfadat i se n'ha anat!"
